Cinc de la tarda a El Burgo de Osma (Sòria), en el cor de l'Espanya buidada. Com cada dia des del 15 de setembre, Victòria Peña Ibáñez, 47 anys, mare de dos adolescents, esgota els minuts. Dutxa ràpida i cap al cotxe: toca viatjar a l'Hospital de Burgos per rebre radioteràpia i finalitzar la curació del càncer de mama que li van diagnosticar a la fi de 2020. Per davant, 146 quilòmetres. D'anada. El mateix de tornada. Dia rere dia. Amb el cos aixafat i l'ànim, això sí, de moment intacte. Un viatge que relata per El Periódico d'Espanya, del mateix grup editorial que Diari de Girona. Per radiar-se, Vicky, com tots l'anomenen, ha de fer gairebé 300 quilòmetres diaris. Al seu hospital de Sòria no existeix una unitat on tractar-se. I es queixa. Perquè la carretera és pesada. I perillosa. Primer la nacional, després l'autovia... Hora i quaranta minuts des d'El Burgo de Osma. Molts viatges. Molts dies. Vicky, tota dolçor, s'enfada quan descriu el seu trajecte. Al volant, Tony Sanz, el seu marit, fotògraf improvisat del seu dur recorregut diari fins al centre hospitalari burgalès.

«Els nostres cossos estan fets malbé, adolorits, cansats. És que som ciutadans de tercera?», clama des de la seva localitat, una mica més de 5.000 habitants, on regenta un herbolari que, coses de la vida, ha hagut de deixar en altres mans, per centrar-se a superar un càncer que, admet, li ha tirat a sobre vint anys de vida. «Ja no sóc la mateixa», reconeix. Victòria fa un pas al capdavant no només per ella. També pels centenars de pacients que cada dia estan en la seva mateixa situació. Vol que a la seva ciutat, Sòria, a 60 quilòmetres del seu poble, tinguin les mateixes oportunitats que en la resta d'Espanya. Que haver de desplaçar-se per rebre un tractament a una altra localitat, a una altra província, no sigui el normal. El seu viatge arrenca al voltant de les cinc perquè les seves sessions a Burgos són de tarda: a les set. Els dies bons arriba a casa al voltant de les 21.30. Els dies que hi ha més pacients, i més retard per entrar a la cabina -un fet que sol ser habitual perquè les ambulàncies a l'hospital de Burgos «arriben plenes»-, poden passar de les deu de la nit quan aparquen a la casa que tenen a El Burgo. Baldats.

Els punts negres del càncer

La meitat dels nous càncers diagnosticats necessita ser tractat amb radioteràpia. Les sessions en si duren molt poc. «Des que et criden, entres a cabina, et poses la bata, et posen la màquina i et tornes a vestir, són uns vint minuts. La màquina seran vuit o deu minuts. La resta del temps és per als preparatius. Som tanta gent que sempre toca esperar», explica Victòria sobre la seva estada diària a l'hospital de Burgos. A l'Espanya de 2021 encara hi ha centenars de pacients, que com Vicky des de Sòria, han d'emprendre llargs viatges per curar-se perquè a les seves províncies no existeixen unitats per administrar el tractament. Passa a Sòria, Palència, Terol, Osca, Ceuta... També a Segòvia, Àvila, El Bierzo (León). Aquest 19 d'octubre es va celebrar el Dia Internacional de Càncer de Mama. Les ciutats es van il·luminar de colors i Vicky, diagnosticada amb un dels tumors més freqüents entre les dones espanyoles, va començar el seu viacrucis diari.

25 sessions de radioteràpia

Victòria relata la seva rutina diària fins que finalitzi el tractament, aquest pròxim 22 d'octubre: «Als matins t'aixeques i intentes fer la teva vida: la casa, anar pel pa... Els meus fills ja van a l'Institut i procuro menjar amb ells. Després, ja entren les presses pel viatge. Faig una mica de migdiada per descansar, però, quan vull començar a endormiscar-me, sona l'alarma perquè haig de dutxar-me. Sembla una ximpleria, però hem d'anar acabats de dutxar. Durant el dia ens hem de posar un munt de cremes, però a la màquina cal arribar neta. I fica't en el cotxe dues hores...», relata. Sòria és un dels punts negres del mapa espanyol. Poblacions on els hospitals no compten amb unitats de radioteràpia -dotades amb unes màquines anomenades acceleradors lineals- la qual cosa obliga els malalts a recórrer llargs trajectes per rebre les seves sessions en altres províncies. Desenes de quilòmetres al davant que poden fer en ambulància o, si es tenen mitjans, en els seus cotxes particulars. Desplaçaments costosos i incòmodes. Massa llargs.

Segons les últimes dades del Sistema Europeu d'Informació del Càncer (ECIS, per les seves sigles en anglès), el 2020 es van diagnosticar 34.088 casos de càncer de mama al nostre país. És el tumor més comú entre les dones per davant del càncer colorectal, d'úter, de pulmó i d'ovari. Vicky forma part de les estadístiques. Victòria Peña vol que se sàpiga que no tots els pacients tenen les mateixes oportunitats i que, a Sòria, on tantes mancances sanitàries hi ha, critica, pateixen especialment aquest complex de ser ciutadans de tercera. «Hi ha gent que s'ho pren amb humor, però una altra que, emocionalment, ho passa fatal. No som uns pocs, som molts. No tenim els mateixos drets que la resta del país?», es pregunta.

Emmalaltir a la meitat d'una pandèmia

Ho relata amb molt d'ànim, com totes aquestes dones tan valentes que s'han enfrontat i s'enfronten cada dia a la malaltia, amb el plus afegit de fer-ho a la meitat d'una pandèmia. Com totes les històries té un principi: el del diagnòstic. A Vicky li van confirmar que tenia càncer l'últim dia de 2020. «Vaig tenir la Nit de Cap d'Any sencera», recorda amb humor. Feia mesos que sentia que alguna cosa li passava al pit: «Em canviava de color, tenia una inflamació elevada...», explica. En el centre de salut li van fer una mamografia. Per la seva edat, entrava dins dels programes de cribatge . Van detectar uns quists que, en principi, no es van diagnosticar com a malignes.

A Victòria se li va ajuntar la seva malaltia amb la de la seva mare, també per càncer i en el més cru de la crisi sanitària. «Els germans ens bolquem en ella. I, quan ja mor, m'insisteixen que torni al metge perquè seguia amb inflamació», explica. Va acudir a un metge privat que la va derivar ràpidament a la sanitat pública. Un 19 de gener de 2021 va començar amb la químio. Sis sessions. Molt potents. Que la van deixar malparada. En el mateix hospital de Sòria, a gairebé 60 quilòmetres. «Va ser molt ràpid. L'atenció va ser de luxe», precisa gairebé agraïda. I es justifica: «Tenim tantes mancances... hem de sortir per tot. Em va tocar anar a Burgos o a Madrid per algunes proves». Va acabar amb la químio al juny. Després, la van operar. Un 2 de juliol.

A Burgos per tractar-se

Després de l'operació quedava la traca final: 25 sessions diàries de radioteràpia. La pacient tenia la possibilitat d'acudir des d'El Burgo de Osma a l'hospital de Burgos en ambulància si així ho demanava, però va tenir la sort que Tony, el seu marit, autor de les fotos que es publiquen en aquest reportatge, podia portar-la a la ciutat. A més, va pensar que altres persones ho necessitaven més que ella perquè potser no tenien qui els portés. Es va plantejar, també, quedar-se en un dels pisos que l'Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) posa a la disposició dels malalts quan han de quedar-se en una ciutat diferent de la seva per tractar-se. Però va pensar en els seus fills, als quals tant els va afectar la seva malaltia, en casa seva... A estar un mes a Burgos per sessions diàries que amb prou feines arriben als vint minuts. I ho va descartar.

Una reivindicació històrica

La instal·lació d'una d'aquestes unitats en el seu complex assistencial, formada pels hospitals de Santa Bárbara i Virgen del Mirón, és una de les reivindicacions històriques de Sòria. També d'altres províncies de Castilla i León, d'Aragó o de la ciutat autònoma de Ceuta. Una promesa que, en el cas de la ciutat castellana, data de 2007 i que, a hores d'ara, no s'ha materialitzat, critiquen des de plataformes ciutadanes com Soria JA!. «Nosaltres a Twitter tenim un comptador dels dies que portem sense la radioteràpia, quan l'expresident de la Junta de Castilla i León (Juan Vicente Herrera) la va prometre», expliquen a aquest diari.

Compromisos i retards

El setembre passat, en la Comissió de Sanitat de les Corts de Castilla i León, s'aprovava una Proposició No de Llei (PNL) socialista per habilitar la partida necessària per la instal·lació d'un accelerador lineal a la província. En la mateixa comunitat, diferents entitats fa anys que reclamen que s'instal·lin també els acceleradors lineals en altres ciutats. Segons explica el president de l'Associació Espanyola contra el Càncer d'Àvila, José Ignacio Paradinas, a Salamanca hi ha tres acceleradors lineals i a Sòria, Palència, Segòvia, El Bierzo (León) i Àvila no hi ha, de moment, cap. Només promeses polítiques. Paradinas desgrana que, a Àvila s'està construint el búnquer per la instal·lació de l'accelerador la compra del qual estava inclosa en el pressupost de la Comunitat, però s'ha canviat per adquirir-lo a través del programa INVEAT, dependent dels fons europeus. Existeix el compromís que la màquina comenci a funcionar en el primer semestre de 2022. A Segòvia, prossegueix, hi ha un principi d'acord amb el grup Recoletas (privat), pendent que la Conselleria de Sanitat signi un conveni perquè els remeti tots els pacients de radioteràpia de Sanitat de Castilla i León (Sacyl), durant deu anys.

A Palència, indiquen des del PSOE, de moment no existeixen plans per instal·lar aquest servei i, El Bierzo (León) serà, segons fonts socialistes, una de les pròximes localitats on situar-lo. La clínica (privada) Ponferrada ha anunciat que posarà en marxa una unitat de radioteràpia per al 2023. «Tot apunta al fet que la Junta esperarà aquest moment per concertar-lo amb aquesta clínica i evitar posar en marxa un servei públic», assenyalen les mateixes fonts. El 2017, una notícia inesperada va canviar la realitat: la Fundació Amancio Ortega va anunciar una donació, sense precedents, de 320 milions d'euros per la compra d'equips de diagnòstic i tractament del càncer. «Vam ser... salvats per la campana!», afirmen els metges que, ara, novament, es feliciten per les noves donacions del fundador d'Inditex.

Por, angoixa, confusió...

Una recent enquesta realitzada a 562 dones de les 47 associacions de la Federació Espanyola de Càncer de Mama (FECMA) els preguntava per com es van sentir quan van ser diagnosticades, tant a les quals estan en tractament com a les que ja van superar la malaltia i segueixen les seves revisions, que eren el 65% de les quals van contestar l'enquesta. El 33% va sentir por, el 26% preocupació per la família (pares, marit, fills...), el 14% confusió, seguits amb menor percentatge de tristesa, empipament o angoixa, entre altres sentiments. Des d'El Burgo de Osma, Victòria admet que ja no és la que era. Que se li han caigut un munt d'anys a sobre. Però manté l'optimisme per sortir d'aquesta. Al davant li queda la reconstrucció del pit, però ara com ara no pensa en això.

Segons dades de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE), la mitjana nacional de llista d'espera en reconstrucció mamària diferida (és a dir, no immediata) en la sanitat pública és actualment d'uns 750 dies, més de dos anys. Vicky, a punt d'acabar els seus viatges diaris a Burgos, llança un missatge final: «Hauríem de tenir polítics competents, que es posin en la nostra pell. Ja no demanem tenir Internet, sinó una atenció digna del nostre país. Un dia, a l'hospital de Burgos un senyor es queixava perquè calia esperar molt i demanava que es posés una màquina més per accelerar els tractaments. 'Això a Alemanya no passaria', deia. I no vaig poder evitar contestar-li: 'I llavors, a Sòria?'».