16 de abril de 2019
16.04.2019
OPINIÓ

Un mes i mig de demora!

16.04.2019 | 01:00

Telefono al CAP 1 de Blanes per demanar hora pel meu metge de capçalera. Una visita estàndard, consultar algunes molèsties que em preocupen, una analítica general, explico. Li podem donar dia per d'aquí a un mes i mig, m'expliquen. M'identifico com a excompany de la persona que m'atén i li pregunto si, actualment, a les altres consultes la demora és similar. «Bé, això és més o menys l'habitual, però hi ha facultatius pels quals no tenim hores lliures fins d'aquí a dos mesos». Ja conec la resposta, però faig la pregunta: i les urgències, i si algú necessita alguna atenció (mèdica o burocràtica) que no pugui esperar? «L'adrecem a atenció continuada». Sí, és clar, allà trobarà, gairebé sempre, una metgessa, metge, infermer o infermera que no són el seu i amb qui, difícilment, podrà establir la connexió empàtica que es considera inherent i desitjable als conceptes «de capçalera» i «de família». Uns minuts després de la primera trucada, en faig un parell més. A dos centres mèdics de Blanes que treballen, bàsicament, amb afiliats a diferents mútues mèdiques privades. Demano, també, pel metge de capçalera i/o de família. «Miri, si vol tinc alguns forats per aquesta mateixa tarda, o, si li va millor venir demà, cap problema», em diuen.

Durant el matí he escoltat a la ràdio una entrevista a Antoni Comín, l'exconseller de Sanitat, ara refugiat a Brussel·les. Ha argumentat el seu recent transfuguisme, des d'ERC a JuntsxCat per a les properes europees, en base a una suposada millor eficàcia i capacitat d'acció. Se'm glaça un somriure pensant en la quantitat de col·legues (de tots els posicionaments ideològics) que m'han explicat com, durant el seu periple per la Generalitat, van haver de suportar la seva vacuïtat, incompetència i ineficàcia.

Fa poc, ens vam telefonar amb una estimada col·lega i amiga que, per raons familiars, exerceix a La Bañeza (Castella i Lleó). Li vaig preguntar, entre altres coses, per la feina, i va sortir, de retruc, el tema de les retribucions. «Molta feina, Pep, molta! Com a Blanes, però aquí almenys cobro cada mes uns 1.000 euros més que a Catalunya... I fent menys guàrdies».

Penso en l'eficàcia del conseller del govern Mas, el Sr. Boi Ruiz, en la seva tasca de desmantellament de la medicina pública a major glòria de mútues i grups privats i en la ineficàcia del transformista Comín durant el seu pas de la conselleria. Penso que de les seves gestions (?) n'és fruit, també, l'actual degradació de l'atenció primària. I penso en les explicacions que feia fa pocs dies Ramon Tamames, a propòsit dels pecats originals que llastren l'economia estatal: «Els últims 40 anys la població espanyola ha crescut un 40% mentre el nombre de funcionaris ho ha fet en un 100%!» (i a Catalunya?). Vull pensar que, en Tamames, pel que fa a la sanitat, es volia referir, sobretot, a gestors, administradors, gerents, secretaris, delegats, o coordinadors i no pas als qui estan al peu del canó: auxiliars, administratius, metges i infermeres. I penso, finalment, en la sanitat pública d'Euskadi. En la satisfacció dels seus «usuaris» i la dels professionals que hi exerceixen. I, tot pensant, me'n vaig a esmorzar. Emprenyat!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook