Amb la sentència a dos anys d’internament en un centre tancat de menors, s’ha resolt el judici del jove de quinze anys que va agredir una professora a Vidreres. Només aquells que coneixen de primera mà els fets i sobretot els protagonistes poden opinar amb fonament si els sembla ajustada, desmesurada o insuficient. Jo, per exemple, desconec si la professora, a banda de les lesions físiques que li va causar l’alumne, va patir o segueix patint algun tipus de trauma o seqüela psíquica a conseqüència de l’agressió. M’imagino que, amb menor o major grau, sí. Desconec, també, la veritable personalitat i les mancances o alteracions psicològiques que pogués o pugui presentar l’agressor. I tots, fins i tot el jutge que ha dictat sentència, desconeixem si els dos anys d’internament resultaran saludablement regeneradors o acabaran introduint o apropant al condemnat al món de la marginació i la delinqüència.

Fets com els que van succeir a Vidreres em fan repensar la importància de tenir jutges que conjuguin la rectitud i la justa aplicació de la llei amb un humanisme empàtic que els permeti interpretar els casos, segons la idiosincràsia de tots els implicats: agreujadors i agreujats, agredits i agressors. Em fa pensar, també i sobretot, en el paper crucial que haurien (han) de jugar els funcionaris, educadors, psicòlegs... dels centres d’internament de menors. Amb quinze anys, els valors, caràcters i comportaments són encara majoritàriament reconduïbles, mal·leables... i per això, aquest hauria de ser l’objectiu fonamental de la condemna: convertir l’internament en una eina de reinserció abans que en un instrument punitiu o de càstig. En tot cas, no deu ser fàcil aconseguir-ho en un entorn on els interns difícilment poden explicar biografies, encara que curtes, massa reeixides.

Afortunadament en el nostre país no hem patit encara experiències tan terrorífiques com les d’algunes escoles de països civilitzats (sobretot americanes) amb venjances i massacres múltiples. Els signes dels temps que embolcallen el creixement de molts dels nostres joves: crispació, incivisme, aïllament, manipulació mediàtica, individualisme, baixa tolerància a la frustració, pares absents o insuficientment compromesos en la seva educació... no auguren, però, un futur massa esperançador.