Aquests dies no em puc treure del cap la tornada d’una cançó primerenca de Lluís Llach : «cop, cop de destral... des del matí fins els final». Ja poden suposar perquè.
Les destrals han estat sempre molt presents a la meva vida, especialment a la meva infantesa. Fill de pagesos com soc, al porxo, al carro o a les casetes dels plans i les vinyes sempre n’hi havia alguna. Tallar llenya era una activitat indispensable per mantenir durant els hiverns- llavors més llargs i freds- una mica d’escalfor a l’estança principal de la casa: una cuina -menjador, presidida per la llar de foc.
Recordo també una anècdota d’infantesa en la que una destral va ser la protagonista. Me l’havien portat els Reis, juntament amb les plomes i un ganivet d’indi. Com podeu suposar, els mànecs eren de fusta i els talls de goma. El dia que vaig estrenar tot aquest arsenal, un altre nen del barri em va prendre la destral i amb el primer cop que va donar ( a una paret) aquesta (la destral) es va trencar en tres o quatre trossos. No havia durat ni vint i quatre hores! Vaig plorar com una magdalena...mentre la resta de nens i algun adult es mofaven del meu disgust. Mirat amb perspectiva, crec que, nouvingut com era al barri, vaig patir durant un temps alguna cosa semblant al que ara en diem «bulling». En tot cas vull pensar que no em va arribar a provocar cap mena de trauma.
Sigui com sigui una destral és una eina (arma ?) que imposa. I la imatge del batlle d’un municipi de la Selva que ha circulat per les xarxes «empunyant-ne» una per foragitar uns ocupes de la seva propietat, no és pas la més poètica que hom pot trobar. Faltaria, però, poder contrastar-la amb la que ell no va poder fer dels delinqüents que havien envaït el seu solar amenaçant-lo amb bastons i pals a la mà.
Amb les reflexions d’aquestes línies no pretenc, deu me’n guardi!, posicionar-me ni a favor ni en contra de la reacció que va tenir el batlle en descobrir els intrusos. Diari de Girona fa pocs dies va propiciar una enquesta entre lectors que d’alguna manera i majoritàriament avalaven la seva actuació. A més, ell ja ha demanat disculpes per el que també ha acabat reconeixent com una reacció excessiva.
Els meus familiars i jo mateix hem patit aquests darrers tres anys un robatori i dos rebentades i canvis de pany per intentar l’ocupació de la que fou la meva vella i semi-ruïnosa casa materna. Afortunadament, ho vàrem descobrir abans de que hi entrés ningú. Però, no vull ni imaginar-me quina hagués estat la meva reacció de trobar-me algú a dins , cara a cara.
Assabentar-me de la reclamació que ha portat al Parlament Europeu la degana del Col·legi d’Avocats de Mataró, la Sra. Maria Pastor, per poder modificar la llei espanyola que impedeix una actuació ràpida en cas d’ocupació, ha suposat oli en un llum per concloure i donar sentit a aquestes ratlles. Com diu Pastor : «la impunitat amb que actuen els ocupes a Espanya representa un dels problemes socials i econòmics més grans que hi ha actualment... sobretot els grups organitzats que, actuant de manera planificada i amb finalitat lucrativa, constitueixen vertaderes màfies de l’ocupació».
