La coach argentina Mónica Aldegunde, veïna de Blanes des de fa molts anys, (www.monicaaldegundecoach.com), és experta en desenvolupament de competències i convida a ordenar els calaixos que, diu, tenim a la nostra vida

Aviat hi haurà més coachs que clients.

He, he, tothom s’hi atreveix. És com tot, n’hi ha de tota mena. Alguns cuidem l’ètica i ens regim per la normativa internacional. A l’hora de triar un coach, s’ha de valorar l’experiència i la formació que té.

Ser argentina és un plus?

No ho sé, això diuen, jo porto tants anys aquí, que ja sóc d’aquí. No renego del meu país, però he madurat aquí.

Tots tenim un calaix on guardem coses que ni recordem que hi són?

Totalment. A vegades volem tancar un calaix i no hi ha manera. Les persones tenim diferents àrees i a vegades pensem que no en funciona cap. Hem d’anar calaix a calaix, així surten les idees i les possibilitats. En canvi, si tenim tots els calaixos de casa oberts, tanquem la porta i diem «ja ho arreglaré demà».

Compartimentant, que és gerundi? 

Exactament. Primer hem de veure què fer amb aquest calaix, i a partir d’aquí, mirar totes les vies. A vegades cal ajuda, perquè tothom es pot tallar el serrell si és una mica manetes, però per tallar-se el cabell de darrere ha d’anar a la perruqueria. Sols no podem. Perquè tampoc no estem sols a la vida.

Costa fer el primer pas del que sigui?

Quan fas el primer pas és perquè ja t’has adonat que alguna cosa no va. Es tracta de pensar què vull aconseguir, què haig de fer per aconseguir-ho, com ho faré i quan.

Què és la por?

Una energia que, treballada, em fa fer un pas enrere per a veure quines possibilitats tinc. La por és una energia que em posa en alerta. Una altra cosa és el pànic, que ens paralitza. Però la por ens convida a fer alguna cosa, ni que sigui a estar atents. Tant la por com la ràbia són energies que ens conviden a l’acció.

 Per què costa tant explicar què ens passa?

Perquè tenim també el calaix de les creences: si pregunto pensaran que no sé, si explico pensaran que sóc nyonya i vulnerable. No estem acostumats a expressar el que ens passa. Si generéssim converses per provocar accions, tindríem un camí. No ens ensenyen a expressar-nos, i ara estem en un moment que ho necessitem. Per això molta gent està contracturada, decebuda… Però està canviant.

Ah sí?

La gent està aprenent a manifestar-se. Quan expressem el que ens passa, l’altre no es sent agredit i ens acompanya.

Ja que parlem de la por, potser em podrà explicar per què quan la gent en té, acumula paper de vàter o oli de gira-sol.

(Riallada) És un altre tipus de por, a l’escassetat, a la carència. No estem acostumats al que ens ha passat, que de cop i volta ens diguin que ens hem de quedar tancats a casa.

També va omplir la casa d’oli i paper?

No, gens (riu). Tomàquets, sí.

Què n’hem tret de la pandèmia?

Ens deien que en sortiríem millors persones, més conscients. Potser per una banda, sí, però també ha tret el pitjor de cadascú. La pandèmia ha suposat un punt d’inflexió per a tots, perquè ens hem adonat que no ens feia falta tenir tant. 

Amb menys, passem?

Ens hem recreat, reinventat, hem retrobat aquella família que feia temps que no vèiem… I també s’ha activat la part de dir «virgencita, que me quede como estoy» (sic), si no m’ha passat res, ja em conformo.