Quan es va anunciar el rodatge d´una desena temporada d´Expedient X, ràpidament es va dir que es tractava d´un event, és a dir, d´una entrega única sense solució de continuïtat. Era per això que tenia una estructura força estranya, però en el fons molt divertida: només el primer i l´últim episodi tenien una trama contínua, i la resta eren uns homenatges realment desarmants als fans de la sèrie, que basculaven entre el terror, el suspens i fins i tot la comèdia eixelebrada. El balanç, en tot cas, era positiu pel que tenia d´honest i obertament referencial. Però va resultar que les audiències acompanyaven, i la Fox va decidir renovar-la per a una onzena temporada per reprendre l´acció exactament on la deixava el cliffhanger del final de la desena. Sí, és veritat que era deixar la sèrie molt inacabada, però també tenia una lectura (Scully finalment es creia la famosa veritat de Mulder) que afavoria un comiat digne per a una ficció que, fins i tot en la seva primera etapa, mai havia tingut un afany conclusiu.
Emesos tres capítols de l´onzena temporada (que per cert, va tornar la primera setmana de 2018 sense fer gaire soroll), queda clar que la idea de renovar-la potser no era tan afortunada. D´acord que Chris Carter i el seu equip continuen tenint idees molt bones, i que David Duchovny i Gillian Anderson tenen tan presa la mida als seus personatges que no pots fer altra cosa que estimar-los, però la seva trama entre apocalíptica i sentimental no acaba de rutllar com en anteriors ocasions. Primer, perquè l´ampliació de sis a deu capítols no li encaixa gaire bé (es nota un excés de dilatació de les escenes de transició, i a més els diàlegs mai han estat el fort de Carter), i segon perquè la seva aposta per fer-se més imprevisible que mai (el gir sobre la veritable condició del fill dels protagonistes) ratlla tant el ridícul que en moments presumptament colpidors no pots evitar fer-te un tip de riure.
Compte, que continua essent molt distreta i encara escoltes la sintonia de Mark Snow i saltes del sofà, però queda clar que potser ha arribat l´hora d´abaixar la persiana. Si hem de fer cas de les recents declaracions d´Anderson sobre la seva nul·la disposició a reprendre el paper de Scully, l´esgotament s´ha estès alls seus principals artífexs...?
