Sorprèn d'Aute que, nascut a Manila (Filipines) el 1943, parli un perfecte català. Després explica que el seu pare era de Barcelona i que ell va fer la mili... a Girona, a les casernes de l'ara Parc del Migdia. Precisament a l'auditori de Girona presenta avui a les nou el seu nou disc, Intemperie
És vostè l'últim de Filipines?
En tot cas el penúltim. Mai s'ha de ser l'últim en res.
A l'alba ocorren els millors i els pitjors esdeveniments?
És possible que sí.
Una de dos: al final es va endur vostè la noia o es van organitzar entre tots tres, marit inclòs?
Aquestes intimitats no les solo explicar mai (riu).
Doncs contesti en general: per amor està permès trair una amistat?
No, ni tan sols per amor.
No diuen que en l'amor tot s'hi val?
En l'amor tot s'hi val... a dins del llit, però no fora. La traïció no té cabuda enlloc ni en cap context.
Ni en la política?
Tampoc n'hi hauria d'haver en la política. Però ja ho veu. Així estem.
Bertín Osborne confessava aquí mateix que va començar a anar amb la guitarra a cantar pels bars perquè "es lligava un ou" (sic). Els seus motius també van ser tan poètics?
Un dels motius va ser aquest, sí. I també perquè em divertia i m'agradava.
Intemperie és homenatge a aquells a qui els bancs executen la hipoteca?
He, he, a aquests que queden amb el cul a l'aire també, sí. Però es refereix als refugiats polítics, a les víctimes de catàstrofes naturals. I a tota la societat, que estem vivint amb por que tot s'ensorri i quedar sota el sostre dels estels. Tots estem a la intempèrie.
Un dels temes del disc, Atenas en llamas, fa referència a aquells conflictes al carrer. Com diria el Che, hem de crear una, dues, tres Atenes?
Ja es creen soles. La gent està cansada d'aquest simulacre de societat avançada i per això esclata. La cançó és un homenatge a aquelles revoltes, em va semblar destacable que la primera moguda d'aquest tipus des de maig del 68 fos precisament a al bressol de la civilització. Com si es reivindiquessin els orígens.
Tenim democràcia a Europa occidental?
És una bombolla de democràcia, un simulacre. Com dic en una cançó, vam veure caure amb rapidesa el socialisme real, i ara veiem caure lentament el capitalisme irreal. Perquè ni tan sols és capitalisme, és especulació.
En un altre tema confessa no tenir mòbil, ni accions a la borsa, ni tele de plasma en 3D, ni equip de futbol, ni roba de marca, ni sap entrar a la xarxa. Quina carència porta pitjor?
Potser la del mòbil, perquè reconec que és un gran invent. Però em posa molt nerviós: quan en tenia i sonava, sempre pensava que em donarien una mala notícia. Prefereixo no tenir-ne.
I no ser de cap equip en un país on el futbol sembla el més important?
No és que sembli el més important, és que ho és. La crisi serà realment greu quan la gent deixi d'anar a futbol. Mentre hi vagi, la crisi és greu, però no gaire greu.
