Més d'un cop he parlat del mal ús que dels telèfons mòbils fa la gent en els llocs públics. Des dels trens als restaurants o als concerts d'òpera, on un dia a un gran patrimoni català li va sonar enmig d'una coneguda ària. El nivell de mala educació es multiplica quan quedes a dinar amb dues o tres persones i una d'elles es dedica a mirar la pantalleta i tocar les tecles tota l'estona.

Però el pitjor m'ha passat aquesta setmana. Em truca un senyor que coneixia de fa anys i que em vol veure per explicar-me l'empresa en la qual ha entrat a treballar. El rebo atentament en una sala de reunions. Als deu minuts d'escoltar-lo li sona el mòbil -és clar que no el tenia ni en silenci ni en reunió-, pregunta a qui li trucava si era urgent, s'entreté un minut i penso que l'apaga sense donar disculpes. Penso que és un descuit. Em segueix explicant la seva empresa i, sobtadament, li torna a sonar el mòbil. Davant la meva sorpresa, comença a tenir una conversa de feina davant meu que es va allargant. En veure el panorama, m'aixeco, el deixo, torno a la redacció, miro papers i al cap de cinc minuts torno. Ja havia deixat de parlar i com si res, em pregunta si tinc dubtes sobre el que m'ha anat explicant. Després penso que si aquest senyor fa el mateix en altres visites, poc èxit tindrà.

Comparo els mòbils amb la puntualitat. Sempre demano primera hora per no esperar. Però, com que el metge va arribar tard, vaig entrar vint minuts més tard. Quan vaig sortir, ja hi havia una cua del dimoni. Sort que, durant la consulta, no li va sonar el ?mòbil.