És un dels mals vicis del país: a la majoria de bars, permanentment, la tele encesa. Des d'una peanya elevada, l'aparell escup imatges, impregna l'ambient amb una banda sonora constant. Ara esports, ara videoclips, a vegades notíciesÉ Se sent, però no s'escolta. És allà, omnipresent, enfilada en un altar com la deessa del paganisme audiovisual. Algun badoc aixeca de tant en tant el cap repartint el tedi entre les cartes del solitari i la pantalla. Ningú no diu guaita què fan ara. La tele és una paret en moviment: curses de cotxes, entrenaments, cantants lascives, cròniques i serials, esdeveniments d'actualitatÉ
Aquest dissabte, constitució d'ajuntaments i acampats en brega, com dues cares de la mateixa moneda. Hom diria que cal elegir entre dues menes de compromís. La il·lusió dels uns per treballar les coses des de dins. El desencís dels altres, que volen forçar un canvi. I entre les promeses de lleialtat i l'aventura dels pretesos alliberadors rupturistes, l'espectador. La gent del cafè que llegeix el diari d'ahir, aliena. Cada dia, asseguren, les notícies són les mateixes. Ja pot dir el que vulgui, el televisor. Res no canvia, tot continua igual. Però la tele, encesa, com un martelleig constant que convida a tenir només una remota noció del que passa al nostre voltant. A vegades, una imatge suscita una conversa intranscendent. O pitjor, una afirmació categòrica, un menyspreu. La tele dels bars fa un flac favor a la reflexió. No convida a la conversa, l'anul·la, la substitueix per un seguit de proclames primitives, de primera mà, inconnexes, buides.
El cafè s'ha apujat, el tabac ha baixat, la caixa tonta continua viva, com un brollador incoherent. El silenci es paga car.
