«Llévatela / si al fin y al cabo piensa mucho en tí,/ por la forma en que te mira comprendí,/que olvidó todas las cosas que le dí./ Oye, llévatela...». Aquest bolero és un dels d'aquest gènere, per la seva música, per la manera que es pot recitar, pel tipus d'història que explica. I sobretot perquè el cantava Moncho com ningú ho ha fet, mai podia faltar als seus concerts. La gent el reclamava sempre. De fet s'afirmava que Armando Manzanero, el seu autor, l'havia escrit especialment per a Moncho. Això no era correcte perquè Manzanero ja l'havia gravat quan el va interpretar per primer cop el gitano del bolero. El mexicà, preguntat, va convertir generosament l'anècdota en llegenda: «Moncho la canta mucho mejor que yo, podemos decir que la escribí para él con efectos retroactivos».
Moncho ens ha deixat per sempre. La seva delicada salut tampoc feia pensar que no arribaria a veure el concert homenatge i de comiat a la seva carrera que li havien preparat els seus amics per al mes vinent de gener. Moncho, per això, al comiat ja no podia cantar professionalment pels problemes a les cordes vocals. Vivia a Mataró, a la capital del Maresme, on la comunitat gitana hi està especialment dedicada al comerç. Tot i això ell era del barri de Gràcia, cosí del marit de Lola Flores. Quan va néixer la rumba catalana on el «Pescailla» i Peret foren decisius, en Moncho va decidir que el seu destí era un altre.
Moncho un dia em va explicar que els boleros «no es canten, es diuen». Igual que els «crooners» com Frank Sinatra o Sammy Davis Jr, cantaven i declamaven de forma entenedora i màgica. El darrer cop que el vaig veure fou fa cinc anys, el juliol de 2013 en un programa de televisió, El Número Uno, en el qual ell cantava a duo amb una participant, Tania Rojas. La noia cantava molt bé però quan li donava pas a ell el plató s'enfonsava i a gent com Pitingo o Monica Naranjo, que participaven en el programa, els ulls se'ls humitejaven. Va arribar amb molt de temps d'anticipació. L'assaig fou brutal perquè la seva veu poderosa paralitzava l'atenció de tothom. Vam anar a sopar plegats abans del programa i fou un moment entranyable.
Quan vam arribar al plató vaig demanar a José Irun, el fotògraf oficial dels nostres programes, que em fes una foto amb Moncho. Li va causar una certa sorpresa. Jo mai em faig fotos amb els artistes que intervenen a les produccions en què tinc alguna implicació.
I menys ara, quan les selfies i els mòbils han fet tant barates i irrellevants les imatges. Quan vaig arribar a TVE, a principis dels noranta, i encara necessitaves un fotògraf, vaig veure que no era costum fer-se fotos amb coneguts. Més aviat era considerat una distorsió de la feina que podia encarir les negociacions! Però amb en Moncho em va fer una gran il·lusió.
He de reconèixer que la meva atenció pel bolero té un origen literari inicial gràcies a l'escriptora Teresa Pàmies, mare del meu admirat i estimat Sergi Pàmies. Ella feia una secció al programa dels matins d'en Josep Cuní a Catalunya Ràdio que es deia Coses de la vida a ritme de bolero; cercava un tema o un fet, molts cops d'actualitat, llegia una narració escrita expressament i triava un bolero. El programa tocava aquella mateixa problemàtica, a vegades d'una manera increïblement exacte. Fou en aquell temps que va gravar Luis Miguel un fastuós disc de boleros amb grans orquestracions, un toc pop i la seva veu excepcional. Allò fou la porta al meu interès definitiu pel bolero.
Poc temps després vaig conèixer Moncho, quan, sabent el meu interès, la seva companyia discogràfica em va convidar a veure una actuació seva al Florida Park, mítica sala de festes del parc del Retiro a Madrid (on Lola Flores va aturar l'actuació en directe per TVE amb el famós «he perdido un pendiente», un dels grans moments de la història contemporània espanyola). En acabar visquérem un moment per a mi sublim. Amb les llums del cabaret gairebé apagades, en una taula en petit comitè, amb uns whiskys i només amb una guitarra que l'acompanyava, Moncho feia del bolero amb el qual encetàvem l'article una lliçó de vida: «Ah, me olvidaba decirte/ si al querer decir tu nombre/ pronuncia el de otro hombre/ así le pasó conmigo./ Por eso vamos mi amigo, te suplico la lleves/ por el bien de los tres». Gràcies, amic!
