El passat octubre en Guillem Terribas em va demanar que l'acompanyés a la presentació de la darrera novel·la detectivesca del duo Jordi Basté/ Marc Artigau, Els coloms de la Boqueria, on té una important presència el Romea, bressol del teatre català. No descobreixo cap misteri si dic que és part essencial de la novel·la el conegut mite del fantasma de la Xirgu, que obre i tanca portes mentre vaga pels passadissos del Teatre Romea. Esmentat aquest fet a la presentació, em vaig permetre introduir dues qüestions prou conegudes sobre Margarida Xirgu que un lector m'ha demanat que ara fixi per escrit. Es tracta, d'una banda, de l'absoluta condició gironina de Margarida Xirgu i família, malgrat que nascuda a Molins de Rei. En segon lloc, alguns aspectes del retorn de les seves despulles que justificarien plenament l'existència del fantasma de la diva.
A Margarida Xirgu (s'indignava quan tan sovint accentuaven erròniament el seu cognom) se li ha dit sempre «la Xirgu», de la mateixa manera que a Greta Garbo se l'esmentava com «la Garbo». Senzillament, perquè eren unes dives. Les més grans. Nascuda el 1888, fou primer el mite del teatre català i va triomfar a Amèrica abans de posar els peus en un teatre madrileny. Els detractors de la capital deien que li quedaven restes del seu accent català i ni els agradava que alternés teatre més comercial, on brodava papers dramàtics i tràgics, amb altres autors. Especialment García Lorca, a qui va estrenar gairebé totes les seves obres. La guerra civil la va agafar fent gira a Amèrica. La seva inclinació republicana, l'assassinat de García Lorca i la confiscació dels seus béns després de la guerra per desafecte la portaren a l'exili. Instal·lada a Montevideo, va fundar una escola i companyia i hi va morir el 1969.
Anem a la condició gironina. L'actriu va néixer a Molins de Rei el 1888, filla de Pere Xirgu i Martí, de Palau-sacosta, i de Pepita Subirà Polls, de Breda. A Breda hi acostumaven a passar els estius, ja que d'aquella vila dels contraforts del Montseny era tota la família materna. Pere Xirgu, l'avi patern, de Palau-sacosta com altres Xirgus anteriors, s'havia casat amb una noia, Margarida, nascuda a Foixà. El pare de l'actriu era d'ofici metal·lúrgic i visqueren un temps a Molins de Rei perquè li havia sortit una feina. Fou quan va néixer Margarida.
Després retornaren a Palau-sacosta, on va néixer el seu germà Miquel, escenògraf, i on visqueren la seva infància fins que finalment anaren a viure a Barcelona. Els descendents de Margarida Xirgu mantenen obert un magnífic blog on expliquen que la casa on vivien era relativament propera a les vies del tren.
Palau-sacosta fou municipi independent, igual que Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, fins al 1963, quan fou annexionat a Girona. Per entendre'ns, per sota de l'institut Santiago Sobrequés allò ja era Palau. Això voldria dir que probablement vivien a l'Avellaneda, prop del tren o potser tocant el carrilet de Sant Feliu, que passava per Emili Grahit.
Ignoro per què les despulles de la Xirgu no vingueren a Catalunya abans de 1988, centenari del seu naixement, com era el desig de la família. El fet és que aquell setembre el president Pujol era de visita a Montevideo i el seu seguici va retornar a Barcelona duent per sorpresa les restes de l'actriu. Es va produir un cert conflicte institucional amb l'alcalde de Molins. No tenien preparat el mausoleu i l'Ajuntament desitjava que els retornés oficialment una delegació uruguaiana i no el president. Però Pujol era molt Pujol. Això sí, per falta de lloc definitiu pel seu repòs, la Xirgu fou instal·lada uns mesos a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat fins que fou enterrada a Molins de Rei. Qui no et diu que el seu esperit surti a voltar una estona des de Palau cap al carrer Hospital i voltar pel teatre dels seus èxits.
Però això no és tot. La llegenda i alguns testimonis expliquen que dos anys abans, amb motiu de l'actuació al Festival d'Almagro de la companyia escola que va fundar a Montevideo, uns deixebles dugueren «a la brava» les restes de la Xirgu entre l'equipatge cercant un responsable del Ministeri de Cultura que se'n fes càrrec. Horroritzada, l'autoritat els va obligar a tornar immediatament a l'Uruguai amb la senyora Xirgu inclosa. No foren pocs qui respectuosament la visitaren aquells dies a una habitació del Parador de Almagro. Amb aquests antecedents, que difícil és dubtar del fantasma de la Xirgu.
