Hi ha tres «Hey» importants a l'història de la cançó popular. Un es el «Hey» de Julio Iglesias, cançó considerada una mena de «disc dedicat» a qui fou primera dona. Es tracta de la també popularíssima Isabel Preysler, emperadriu de la premsa del cor i ara emparellada amb el premi Nobel Mario Vargas Llosa. Sempre picant alt. La segona cançó es «Hey Jude», meravellosa composició fonamentalment de Paul Mc Cartney dedicada al fill de John Lennon qui va acabar la cançó i també la signa com autor. El tercer «Hey» es el protagonista d'avui. Un pont a la tornada de la cançó Vivo Cantando a càrrec dels llavors «Los Valldemosa», un triplet de tres germans nascuts a la bonica població mallorquina que els hi dona nom.
S'han complert 50 anys que Vivo Cantando cantada per Salomé guanyava el festival d'Eurovisió. Fou a Madrid ja que dotze mesos abans Massiel havia aconseguit la primera victòria espanyola a Londres. En aquest cas amb el La, la, la que li va donar a TVE l'opció a convertir-se en seu de l'esdeveniment a l'any següent. Els Valldemosa foren triats per acompanyar com a cor Salomé i a part de reforçar vocalment alguns passatges de la cançó fonamentalment s' havien de limitar a contestar «hey» cada cop que Maria Rosa Marco Poquet, nom real de la cantant catalana repetia «viva cantando».
Em sembla el millor «hey» de la història, festiu i desinhibit el del grup format pels tres germans Estaràs, experts en cançó popular mallorquina, dos d'ells ja desapareguts. Sempre tant de «conya». Però evidentment la protagonista és Salomé i divendres, a la tertúlia d'en Jordi Basté fou entrevistada i vaig poder tenir un cert diàleg amb ella.
El director del programa és una persona que olora bé els temes que són populars i agraden a la gent. Un d'ells és el festival de la cançó d'Eurovisió. És un d'aquells temes en els quals hi ha gent que hi té una actitud una mica hipòcrita. Diuen que no els hi interessa però en realitat no es perden el festival i molt menys les votacions. Formen part de la història familiar i col·lectiva. De fet, els dos esdeveniments més vistos pels europeus cada any són la final de la Champions League i el festival. Un any, quan la UEFA va decidir pasar al dissabte la final, va coincidir amb el festival i fou un merder per als dos. Sol·lució. No tan sols la UEFA i UER(Eurovisió) decidiren pactar les dades sinó que contractaren la mateixa agència suissa perquè els hi gestionés a tots dos plegats els patrocinis.
Vaig conèixer Salomé arran d'alguns programes de televisió. Els que presentava produïts per «La Trinca» al Canal9 valencià i, més tard, a Televisió Espanyola. Però a l'estiu del 2002 es va donar una d'aquelles coses curioses que expliques tota la vida. Em designaren membre del jurat del Festival de la cançó de Benidorm. I allà hi hi era també Salomé. Em va guanyar immediatament per la manera tan lliure, cordial i desinhibida d'expressar-se. Arriscant una mica i sense ofendre. La gent jove, si l'escoltés ara mateix, quan està a punt de fer 80 magnífics anys la mitificarien. Estava acompanyada del seu marit, Sebastià, molt agradable. Té un germà bessó exactament idèntic que fou set anys xicot de Rocío Jurado. Varen estar a punt de casar-se les dues parelles el mateix dia però uns mesos abans la relació de l'andalusa amb el valencià es va acabar.
Un moment una mica complicat es va produir quan una persona es va acostar a Salomé per demanar un autògraf i la va anomenar equivocadament Massiel. Tremendo. No es va enfonsar el sostre perquè érem a la terrassa. José Luis Uribarri, el locutor del festival i bon amic meu m'ho va explicar. Massiel va estar anys dient que la veritable única guanyadora espanyola d'Eurovisió era ella perquè Salomé havia quedat empatada amb uns altres tres cantants al primer lloc. La catalana li va fer creu i ratlla i la talllava amb contundència.
És cert el tema de l'empat. De fet Uribarri em va explicar que la presentadora de la gala, la popular Laura Valenzuela, es va discutir amb el cap d'Eurovisió, el britànic Clifford Brown, a l'assaig. Li demanava instruccions per si empataven. «Senyora, ni mai han empatat ni mai empataran» va proclamar flemàticament. A la gravació que es conversa de la final s'escolta perfectament la presentadora quan a la fi de les votacions es produeix l'empat a quatre!: «Molt bé, senyor Brown, ja tenim un empat, ara diguim vostè qui ha guanyat».
