16 de abril de 2019
16.04.2019
EDUARDO MENDICUTTI · Escriptor

«Llegeixi els místics i li semblarà que parla un transvestit»

Columnista i escriptor, amb alguns dels seus llibres traslladats al cinema, Eduardo Mendicutti va ser a Girona fa uns dies per participar en el festival MOT de literatura

16.04.2019 | 01:00
«Llegeixi els místics i li semblarà que parla un transvestit»

Tot i buscar-lo a internet, encara no sé si el seu cognom porta una o dues tes.

No ho sé (riu). En Lázaro Carreter em va dir que és un cognom basc i només porta una te, perquè en realitat és Mendicute. En canvi, un amic d'aquests que fan arbres ginecològics (riu), em va dir que també pot ser cognom genovès. I jo, pel meu compte, l'he trobat amb dues tes a Mèxic i amb una sola a Andalusia. No m'estranya que no sàpiga com escriure-ho, perquè no ho sé ni jo.

Així, què faig?

Faci com jo, que ho escric Mendicutti.

Buscant el seu cognom a internet, he trobat això: «Un dels autors més importants de la literatura homosexual». Què coi és la literatura homosexual?

He, he, jo defenso que existeix una literatura homosexual. I soc molt radical: és aquella escrita per homosexuals. Per exemple i ara diré un disbarat, Marcel Proust és literatura homosexual. Una altra cosa és la literatura gai, que és la compromesa amb la causa.

La literatura es pot classificar?

Oi que ningú s'estranya si parlem de literatura escandinava? Avui no hi ha problemes a qualificar la literatura, excepte si dius que és homosexual o femenina. Jo crec que, ja que la història l'escriuen els vencedors, la literatura ha de compensar, donant veu als no dominants: homosexuals, dones, immigrants, negres...

De fet, vostè mai no ha ocultat la seva homosexualitat.

Per què? Que un lector no vulgui llegir un autor per ser homosexual seria com si jo no volgués llegir un escriptor perquè és heterosexual. Em dirien: «estàs boig?»

Per això va ser quasi l'ideòleg de «Brokeback Mountain».

Ja voldria jo. El Mundo ens va demanar a diversos col·laboradors una novel·leta de gènere. Jo vaig triar el western. Allà tothom era gai: el xèrif, el seu ajudant, els indis... fins i tot les noies del saloon eren transvestits. No tenia res a veure amb Brokeback Mountain, i no em van pagar res (riu).

Va néixer així de sexi?

Ha, ha, el protagonista de Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy era un transsexual, i jo ni tan sols m'he vestit de transvestit en tota la meva vida. Però hi ha una part de la lingüística dels transvestits que m'interessa molt: vostè es posa a llegir en veu alta els místics (San Juan de la Cruz, Santa Teresa...) i li sembla sentir parlar un transvestit.

On s'amaga la Susi criada estiuenca del rei, fora de temporada?

Ai, la Susi. Era molt divertida, tot i que algun fogot em va provocar. Un bon dia em van dir que la deixés, l'explicació era que no tenien diners per pagar-me. No va acabar pel rei, sinó pel director del diari.

Al MOT ve a parlar de «Paisatges ordinaris amb històries extraordinàries». Expliqui'm la seva darrera història extraordinària.

Una bogeria. No sé si és publicable. Li ho explico a mitges.

Millor, que som a horari infantil.

Havia d'anar a Los Angeles a veure un amic... bé, el meu amic. Per algunes qüestions vaig endarrerir el viatge, i quan ja podia anar-hi, ell marxava al cap de poc al Japó. Doncs bé, vaig anar a Los Angeles només per cinc dies, acabo d'arribar.

I ara parlem de paisatges: què li sembla Espanya?

Un embolic. Un ja té una edat i ha viscut moments difícils: franquisme, transició, ETA... però el pitjor dels moments actuals és la frivolitat. Em sembla que els polítics actuals fan més cas a l'espectacle de cara a l'elector que a aprofundir en els afers i plantejar-los amb seriositat. La política s'ha frivolitzat massa.

Com a andalús, ja ha viscut l'arribada de VOX a un parlament. Què ens espera a la resta d'Espanya?

Confio en Sant D'Hondt, i que passi a VOX com a IU –a qui jo votava–, que treia un milió de vots i per la llei D'Hondt treia un parell de diputats. En una circumscripció grossa, els menys votats pateixen.

Digui alguna cosa als catalans que sostenen que els andalusos són uns ganduls i viuen de nosaltres.

Si els catalans tenen memòria, saben que molts andalusos van venir a Catalunya a treballar, a ajudar que Catalunya fos el que és. Els andalusos no són ganduls, és que viuen d'una manera molt especial: no santifiquen el treball, fan la seva feina i després s'ho passen bé. Si tenen un disgust, «m'ho agafo rient i ja tiraré endavant». Això dona una imatge de frivolitat que no és justa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook