A l setembre de 1976, amb setze anys, em fou encarregada una de les meves primeres tasques periodístiques. Es tractava d'una columna al setmanari «Gerona Deportiva». El meu escrit estava dedicat a les activitats de la Penya Doble Set, fonamentalment la promoció del futbol base a la ciutat i a l'abundant vida social de l'entitat. Llavors el gruix dels fundadors de la penya tenien al voltant de seixanta anys. Soldats a la Guerra Civil, en tornar a la ciutat havien volgut fer de l'amistat, el lleure i el futbol la teràpia amb la que superar l'agror de la Girona de la postguerra. Un dia m'explicaren una història extraordinària. En faig cinc cèntims. D'això en fa ara vuitanta anys.

A dos quarts d'una del migdia del 4 de febrer de 1939 l'exèrcit franquista entrava a Girona. A les fotografies de la immediata desfilada triomfal per la Rambla, es veu com les forces triomfadores a la guerra passen per davant del Cafè Norat. A la balconada del seu primer pis, on hi fou fundat al 1930 el Girona FC, que hi té la seu, no hi oneja la bandera blanc-i-vermella. Ja fa mesos que la Guerra ha deixat la ciutat sense futbol. Ja no s'hi viura mai més tertúlia futbolística tots els vespres de set a nou. El pis superior, el cau futbolístic gironí és clausurat. El bar es converteix en el flamant Café Nacional.

Durant les setmanes següents arriben a Girona els soldats que havien fet la guerra, la majoria al bàndol republicà. Amb el pas dels dies aquests nois comencen a quedar i trobar-se en caure la tarda a la Rambla. Tenen vint anys i el que volen es viure i oblidar la Guerra. N'hi ha un grup que tenen en comú que els hi agrada el futbol, alguns han jugat amb el Girona o amb clubs de les seves comarques. Són molt de la broma, posen motius a tothom en comptes d'anomenar-los amb el nom real i esperen l'arribada dels dissabtes per anar als recuperats balls de la piscina a rondar les noies. Foragitats del Cafè Norat, troben refugi al Bar «Muntaña» a dalt de la Rambla. Aquests nois són una nota d'alegria a una ciutat deprimida. Aviat els bategen, pel seu tarannà, com la Penya Neurastènics.

Però Girona continua sense futbol. De fet el camp de Vista Alegre segueix inservible ple de ferralla. La nova administració de la ciutat vol que retorni la normalitat i decideix organitzar un partit de futbol a petició dels comandaments militars. S'aprofitaràn les festivitats per la diada de Sant Ferran, patró d'artilleria, perquè un equip format per soldats del batalló de zapadores s'enfronti al Girona FC al seu vell camp de la Devesa.

Aviat venen els matitsos. No pot ser el Girona FC. Ni dur la seva samarreta. Ni l'escut. La celebració del partit resta en risc.

La solució fou encarregar als Neurastènics que ostentesin la representació del futbol gironí.

Una nit d' aquella primavera tots esperaven neguitosos que tornessin al bar els companys que han estat cridats a una reunió. Aviat les notícies. El partit es farà. Però s'adonen que no tenen nom, ni colors, ni escut. Aquell vespre trien com emblema una fitxa inexistent del dòmino. Ja són la Penya Doble Set. L'excitació entre els asistents és absoluta discutint els detalls del partit i quants futbolistes del Girona podran encabir a l'equip. Callen, de sobte, quan un dels presents, des del fons, es pronuncia amb autoritat: «Suposo que teniu clar que la victòria ens és imprescindible». Es fa el silenci i continua. «Hem de guanyar; fent-ho venjarem una mica l'amargor de la derrota a la Guerra». Callen. Alguns s'emocionen. No s'esperaven el comentari. Fins que es trenca el gel amb una broma: «Almenys si guayem, quedarem empatats».

El partit es va jugar el 31 de maig de les cinc de la tarda davant de centenars d'aficionats. El combinat gironí format per Rustollet, Portell, Torredeflot, Trias II, Trias, Carreras, Rodriguez, Jordà, Felip, Guillermo i Ferrer va derrotar la selecció militar per 2-0. L' àrbitre fou en Pere Cardús, batejat com «Escartín», cognom del gran àrbitre espanyol d'aquells temps. Fou pressionat sense èxit atesa la superioritat gironina. Al vespre, la celebració es va traslladar al ball setmanal de la piscina de Girona. Hi hagueren molts excesos. La farra dels Neurastènics va acabar amb la majoria del públic begut i llençat a la piscina. S'en va parlar molt temps. Passaven els anys i la truita no es girava però ells sempre explicaren cofois que una tarda empataren la Guerra.