Què menjaven els periodistes d'aquell temps -Pla, Gaziel, Xammar, Camba, Chaves Nogales...-, que als vint-i-pocs escrivien com mestres?

L'ambient de l'època era molt obert a les influències europees, i llegien i viatjaven molt. Menjaven això. També es podria matisar, hi ha diferència entre el que escrivia Pla a vint anys i El quadern gris. Però és cert que aquella generació de periodistes literaris és molt difícil d'igualar.

A la portada del llibre ha posat l'amant i no cap dels amics perquè sap que és el que buscarà la gent a dins?

He, he, l'he posat perquè era l'única foto inèdita de totes les disponibles. De tota manera, em fa il·lusió que l'Aurora s'endugui aquest protagonisme, perquè ha sigut el personatge més silenciat.

Hi surten també altres dones. En Pla, de misogin, res de res?

En Pla era molt contradictori. Podia ser misogin i enamoradís alhora. Va conviure amb una sèrie de dones, i va escriure molt sobre l'amor en general i sobre l'amor físic en particular. Cosa que el va amoïnar molt en la vellesa, quan es va trobar sol. Fins i tot va anar quatre vegades a Buenos Aires a retrobar l'Aurora.

Tenia amics?

Dubto que tingués amics de debò. Anava canviant d'amistats. En Martinell va ser amic seu 40 anys i a penes apareix als seus escrits. La conducta personal d'un autor no té res a veure amb la qualitat de la seva obra. Per ser bon escriptor no és indispensable ser bona persona.

El que volia en Pla era ser un burgès?

Pla era antiburgès, anticonvencional i encara més anticursi. Estava contra la suposada bona educació burgesa. El que va voler ser, és pagès, però no s'ho va creure ningú. No va colar.

És millor no haver-lo conegut i així salvaguardar el mite?

Crec que sí, aquesta va ser la meva opció. Més que pel mite, per salvaguardar l'interès que em mereixia la seva obra. Quan l'hauria pogut conèixer, el moment -la Transició- era delicat i en Pla ja era un vell intemperant. Posar-me a la cua del confessionari més freqüentat del Baix Empordà, no em va interessar. El veia passar i amb això en tenia prou. Amb això i amb llegir-lo, sobretot.

Era realment conservador i reaccionari, o això era façana?

Pla era un periodista progressista que escrivia a La Publicitat. Cambó li va oferir més diners i es va passar a La veu de Catalunya, que era un diari reaccionari. A partir d'aquell moment, va defensar la política d'en Cambó. Per motius econòmics.

Que no deixen de ser bons motius.

En canvi, a la postguerra hauria pogut tenir corresponsalies ben pagades a l'estranger -era un català que havia entrat amb l'exèrcit victoriós-, però es va retirar a l'Empordà i es va desmarcar del nou règim. I va publicar en català des del primer moment que va poder.

Com un ermità rondinaire...

La Transició i el canvi de costums el va agafar a contrapeu. Ja era gran. I quan una persona és gran i viu sola, i no li agrada ni ser gran ni viure sola, sol tenir reaccions intemperants.

Com hauria gaudit, amb el procés...

Crec que n'hauria escrit molts pensaments, sí. O potser no. Depèn de l'època que l'hagués agafat. Molts el recordem de vell, però el Josep Pla Jove va ser un innovador importantíssim. Després, un traidor també importantíssim, en passar-se a Cambó. A la posguerra va passar a ser un gran mediàtic. Va ser tan polivalent, que per això és tan desconegut... i podem seguir escrivint d'ell.