El llibre sembla traspuar soledat. Què és la soledat?

L'estat natural de les persones que s'entesten en què no sigui així.

Va néixer a França per raons polítiques. L'exili ja no és el que era?

Per desgràcia l'exili ha empitjorat, hi ha molts països amb casos d'exilis dramàtics. En el cas de Catalunya, hi ha hagut una gran campanya per subratllar la situació d'exili de polítics actuals, però és deshonest equiparar el dramatisme i les causes que van provocar l'exili del 36 i les actuals. No descarto que siguin exiliats, perquè la condició d'exiliat se la fa cadascú, però no es pot comparar.

Com afecta literàriament la mort dels pares?

En el meu cas em va alliberar, perquè permet un tipus de revisió que no fa cap mal, al contrari. Per això hi ha tanta literatura de dol, gairebé és un gènere, perquè actua com una mena de teràpia, d'alleujament.

Vostè que de petit va veure passar tanta gent per casa seva, digui'm: on han anat a parar les revolucions?

Per casa no he vist passar revolucionaris, sinó gent que es pensava que estava fent la revolució. Tot i ser un nen, ja sospitava que no era ben bé el que estaven fent. Per mi que la revolució és un estat que alguns aspiren a viure, però que mai és present del tot. Jo no he conegut revolucionaris, sinó deixebles de revolucionaris, i sovint els deixebles no arriben a la categoria dels mestres.

El bo d'una separació és que un té més temps per escriure?

Tens més temps per a tot. Si escrius, tens més temps per escriure. A mi m'ha anat bé, perquè ha sigut una separació agradable, no de les de neorealisme italià, però sense arribar a l'extrem dels que se separen i es veuen més que quan estaven casats. Com que sempre escric del que em passa, la separació surt al llibre. Si m'hagués comprat una cabra, hi sortiria la cabra.

A qui se li va acudir la cursilada de «síndrome del niu buit» per definir quan els fills s'emancipen?

Ostres, sí! Deu formar part del llenguatge pervers i ridícul i grotesc de l'autoajuda. La indústria de l'autoajuda necessita un llenguatge propi per entabanar la gent.

Està disposat a perdre la feina pel bé del procés, com demana en Comín?

No, no. Hi ha una cançó preciosa de Brassens que diu «morir per les idees, però de mort lenta». Soc brassensista, no cominista. La història està plena de gent que ha intentat que morin per les idees... sobretot els altres.

Ho tornarà a fer el govern i ho tornarà a fer la Guàrdia Civil. I vostè, que tornarà a fer?

Jo ja vaig escriure un article dient que per desgràcia ens trobem en una situació en què els dos extrems ho volen tornar a fer. Per tant, jo tornaré a fer aquest article. M'apunto a la moda.

Li agradaria assistir a l'exhumació d'en Franco?

Home, i tant. Per un cronista, seria meravellós. Té un valor simbòlic universal, va més enllà de Catalunya i d'Espanya. Serà un moment històric. Aquest, sí (riu).

Quan en Messi no hi sigui, continuarem mirant els partits del Barça?

Sí, ja els miràvem abans.

Però ara estem ben acostumats.

Els que no som milionaris sabem que el luxe i l'opulència no són per sempre. Ens costarà, però estem preparats, pensi que venim de temps que al Barça hi jugava Canito, Martí Filosia, Clares... I miri, ja que no aniré a l'exhumació d'en Franco, finalment tindré alguna cosa per explicar als nets: jo vaig veure jugar en Messi.

Ja que no van passar revolucions per casa...

Per casa no va passar res de bo. Però vaig veure jugar deu anys en Messi!

A «Prosas apátridas», Ribeyro, ja malalt dels pulmons, veu un paleta pel carrer i escriu «donaria 40 anys de lectures per tenir els seus pulmons». Quants anys de lectures donaria vostè per jugar una temporada al Barça?

Donaria anys de la meva vida... per tenir els pulmons d'en Ribeyro, fotuts i tot. Va ser un dels tres o quatre escriptors que em va empènyer a escriure. L'impacte que em va produir Prosas apátridas el 1978 va ser enorme, enorme, em va fer dir «vull fer això». Si haig de triar entre assemblar-me a Messi o a Ribeyro, em quedo amb Ribeyro.