26 de gener de 2020
26.01.2020

Vermut amb Martin Girard

«Alter ego» del director de cinema Gonzalo Suárez i que vaig descobrir a les lectures adolescents de l'esportiu «Dicen...»

26.01.2020 | 00:07
El director de cinema i escriptor Gonzalo Suárez.

a un parell d'anys vaig publicar un article aquí mateix explicant la meva devoció pels croissants, essencials a l'hora d'esmorzar al llarg de la meva vida i la meva recerca de la peça perfecta. En aquell article els parlava de Martin Girard, una ploma mítica del periodisme esportiu barceloní dels anys seixanta per la seva originalitat, cosmopolitisme i qualitat literària. Martin Girard va reaparèixer fa uns anys a El País quan Santiago Segurola va convèncer el director de cinema Gonzalo Suárez per ressuscitar el seu alter ego. Un temps després, Martin Girard, qui als seus articles sempre anava buscant el cafè i el croissant perfecte que li permetés engegar el dia, es va retirar discretament.

Aquesta absència d'uns articles on amb l'humor o la ironia per davant de la crònica esportiva que projectava una mirada al món (sovint el ram de l'esport no té cap sentit de l'humor) es pot compensar una mica amb la lectura del seu llibre recopilatori La suela de mis zapatos. Són cròniques, entrevistes, reportatges publicats als anys seixanta, fonamentalment al desaparegut diari esportiu de la tarda Dicen... que per encàrrec dels meus pares jo comprava totes les tardes postberenar en tornar del col·legi. I es pot compensar d'una altra manera com és conèixer i conversar amb Gonzalo Suárez/Martin Girard com em va succeir fa poc. Vaig arribar amb molta anticipació a un dinar ofert a Gonzalo Suárez que rebia aquella nit el premi d'honor José María Forqué. Ell també va arribar amb temps i això ens permeté conversar a soles una bona estona fent el vermut.

Gonzalo Suárez és de les persones més respectades, indiscutibles i independents del cinema espanyol. La seva pel·lícula Remando al viento de 1987 s'ha anat convertit amb els anys en un gran clàssic. Un dels fundadors de l'Escola de Barcelona, el grup de cineastes que va canviar i innovar. Literat d'envergadura amb una obra prou sòlida. També periodista com Martin Girard. Vaig saber d'ell a través de Julián Mir, el director de Dicen... en la seva segona etapa al capdavant del diari. L'havia anat a veure un parell de cops a través d'un amic quan jo començava a estudiar a Barcelona. Un cop vaig sortir del seu despatx amb una carpeta amb fotocòpies d'articles destacats a la història del diari. N'hi havia un parell de Martin Girard que va trasbalsar l'endogàmic món del periodisme esportiu barceloní per la seva llibertat formal i temàtica. Però sobretot destacaven les cròniques i les entrevistes. Les cròniques d'un fet, explicat com si fos un relat allunyat de qualsevol compromís cronològic directe. Això vol dir que cinquanta anys després es llegeixin com si fossin actuals. Pel que fa a les entrevistes emprava l'estil de desaparició de l'entrevistador que ell explica com el pas endarrere del boxejador que fuig del cos a cos tot buscant la distracció de l'accelerat contrincant per donar un insospitat cop. De tot això en vàrem parlar.

Gonzálo Suárez va arribar al periodisme d'una manera insòlita. La seva mare fou durant vint anys la dona d'Helenio Herrera, HH, «el mago», l'entrenador del Barça de les cinc copes a finals al trànsit dels cinquanta i seixanta del segle passat. Fou la gran etapa d'or del Barça fins que va arribar el Dream Team de Cruyff. Helenio Herrera havia marxat a l'Inter de Milà però volia tornar al Barça. Va demanar a Gonzalo, qui li feia els informes d'equips rivals, que li fes una entrevista «explosiva» i la portés al director del Dicen... La va signar amb el cognom de la seva esposa, Hélène Girard i amb Martin perquè li semblava molt literari. A partir d'aquí Martin Girard va agafar gran rellevància per la novetat del seu periodisme.

Els primers anys de Josep Lluís Núñez com a president del Barça es varen caracteritzar per un relleu constant d'entrenadors. Per dues vegades Helenio Herrera va tornar a la banqueta com a solució d'emergència. També en dues ocasions el vaig entrevistar. A l'Escala i a Olot amb motiu de partits amistosos, una mica de patxanga. He rellegit la que li vaig fer a Olot sobre la gespa del camp abans de començar el partit. Mourinho ho va mal copiar tot d'ell. «Ja ha vist vostè com està ara el Barça que m'he trobat comparat amb el que jo vaig crear. Si hi ha una persona que sap com fer de nou al Barça campió no ho dubti. Aquest soc jo». I per acabar Gonzalo Suárez afegeix una frase menys coneguda a les mítiques de HH (« Este partido se gana sin bajar del autocar. Se juega mejor con diez, Juanito se marca él solo»). Aquí va : « Se juega mejor con fiebre».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook