A les darreries del franquisme i també durant la Transició es podien trobar al quiosc publicacions que anaven molt més enllà dels habituals reportatges de la vida social. El mercat editorial s'anava omplint de títols que donaven lluïment i frescor a una situació que, a cops de valentia i determinació, deixava enrere les seqüeles de la llei de Premsa de Fraga Iribarne de 1966.

Així, el lector podia triar entre una revista cultural de clara orientació política com era Triunfo; el mensual Cuadernos para el Diálogo, fundat per l'exministre i líder demòcrata cristià Joaquin Ruiz Jiménez; el setmanari Blanco y Negro, que dirigia el periodista Luis Maria Ansón; la publicació de curta vida Doblón, amb informació econòmica; l'antifranquista Posible d'Alfonso Sobrado Palomares o el Cambio16, que va impulsar el diari del mateix nom. Tots aquests eren títols que hom podia trobar al costat d'altres com Gaceta Ilustrada, del Grup Godó, o La Actualidad Española, més propera a l'Opus Dei, a banda de l'Hola de torn, és clar. A Girona teníem el setmanari Presència, que va patir una allau de sancions que pagava religiosament l'editor Manuel Bonmatí fins que, finalment, va ser clausurada a instàncies del governador civil d'infausta memòria Victorino Anguera Sansó.

Curiosament, l'adveniment de la democràcia amb les llibertats i el nou ordre constitucional va provocar molts canvis en les publicacions progressistes, que, a poc a poc, van anar perdent l'impuls inicial al servei d'un determinat objectiu fins que, lentament, vam assistir a la seva lenta desaparició. Avui són els Hola, Lecturas, Pronto, Cuore, etc. etc. els que dominen els aparadors dels punts de venda de la premsa en paper.

En el marc d'aquest panorama és d'agrair que gent ben diversa però amb inquietuds culturals i polítiques hagin decidit apostar per un producte editorial com Política & Prosa, una publicació que ofereix reportatges, articles i entrevistes que parlen d'economia, història, política, literatura, cinema i societat. Amb un tractament seriós però tanmateix amè, ja sigui a través de la precisió jurídica del catedràtic Cesáreo Rodriguez-Aguilera o amb la prosa musical de Rosa Massagué parlant de Mozart, per exemple, les seves pàgines ofereixen un ampli ventall d'opcions enriquidores.

El proper dijous es presentarà a la Casa de Cultura el número de febrer d'aquesta publicació, dedicat a la ciutat de Girona. És un especial que han titulat «Girona, grisa i groga» per enllaçar-lo així amb el llibre Girona, grisa i negra, obra cabdal de la transició democràtica dels periodistes Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet, Just M. Casero i Pius Pujades publicat el juny de 1972. Una entrevista amb el gironí d'adopció Javier Cercas, el retrat de Carles Puigdemont Follia i poder de l'escriptor Salvador Oliva, la pinzellada del Girona rai del professor Josep Quintanas, els Clarobscurs en temps d'incerteses d'Arseni Gibert i Tomàs Sobrequés o La temperatura del Ter de Jaume Guillamet són alguns dels temes d'aquest número que s'ha posat a la venda.

El periodista Jordi Mercader també hi col·labora amb l'article Tot en ordre, on posa negre sobre blanc a una de les característiques històriques de Girona: «No fer-se malveure». Ho exemplifica afirmant que aquesta és una ciutat que «ha estat efusivament republicana, discretament franquista, ambiciosament socialista i, ara, eufòricament independentista», i hi posa d'exemple el desaparegut Francesc Ferrer, president de la Cambra de Comerç durant la dictadura franquista, fundador de CDC, senador pel PSC i diputat i regidor per ERC, sense que per això perdés la seva condició de ser «un dels homes més respectats de Girona per la seva lluita en favor del català».

La política i la prosa, Girona com a exemple.