Aquesta setmana ha mort a Ciutat de Mallorca, on vivia des que es va casar amb l'escriptora illenca Maria de la Pau Janer, el psiquiatra i divulgador científic català Joan Corbella. Des de fa uns anys havia reduït moltíssim la seva abans habitual presència als mitjans de comunicació. El darrer cop que el vaig veure a la petita pantalla (TV3, Preguntes Freqüents) fou el 15 de febrer de l'any passat. Acabava d'esclatar la pandèmia de la covid-19. No sabíem encara l'abast que això agafaria unes setmanes després i aquell dia la notícia era l'escàndol (!) per la probable suspensió del Mobile, la fira de telefonia de Barcelona. Cristina Puig, la presentadora, preguntava al Dr. Corbella per la por, per si era normal que en tinguéssim o si ens havíem d'avergonyir o preocupar. L'autor del best-seller Viure sense por explicava que la por, quan acaba en angoixa, mostrava la seva part més negativa però que era positiva quan es convertia en el mecanisme que ens portava a la prudència.

Quan veiem al nostre entorn que en una estona que se'ns pugui escapar el control de les mesures de protecció o senzillament per mala sort, podem acabar a l'UCI d'un hospital o amb la mort, pròpia o la de les persones amb qui es conviu, tenir por és el més normal del món. No és estrany que les peticions de vot per correu hagin augmentat el 350% respecte a les eleccions del desembre de 2017. Espero trobar aviat a la cartera que dona servei a casa i agrair-li tot el que han fet. També és normalíssim que el 25% per cent de les persones cridades a formar part de les meses electorals demanin ser excusades. Ara mateix és el tema del dia. Això sí, amb la quantitat de titulars i suplents que s'estan convocant no crec que a massa llocs es trobin que han d'agafar el primer que passi per davant, amb els croissants i els diaris del diumenge a sobre, per constituir la mesa. També es presentaran molts dels qui vegin rebutjada la seva petició per no ser acusats d'un delicte electoral. Estic segur que el conjunt de les administracions posaran els mitjans perquè ningú assumeixi un risc sanitari. Ja ha dit la Generalitat que votar serà segur, malgrat que fou la Generalitat qui va demanar retardar les eleccions precisament per la pandèmia. I li van tombar als tribunals, però per a la gent pot semblar una contradicció. També per als metges, demanant que els contagiats es quedin a casa.

Hi va haver dues etapes en les quals era convocat durant un cert període seguit per formar part de la meva mesa electoral. Sempre com a vocal suplent. La primera, encetant la meva activitat periodística i la majoria d'edat. Al diari els semblava una bona idea que hi anés per poder escriure una crònica de com es vivia des de dins una jornada electoral. A vegades m'agafava venint del Palladium de Platja d'Aro o baixant des de la discoteca Màquina de Montjüic. Temps d'una dutxa, esmorzar al bar Núria, que obria a les sis, i cap al col·legi Verd, que era el que em corresponia. Però sempre hi vingueren els titulars i per tant marxava cap a casa sense crònica però amb el propòsit d'acumular unes horetes més de son. Anys després, quan ja treballava a Televisió Espanyola a Madrid però seguia empadronat a Girona, em tornaren a escollir una temporada. Exposava aquesta circumstància professional i ràpidament quedava exclòs. Fins i tot, amb el temps, vaig acabant essent el representant de TVE davant la Junta Electoral Central.

Em cuidava del tema dels espais de publicitat electoral gratuïta que es distribuïen entren els partits i que era fàcil quan s'entenien els dos grans i complicat quan no era així. La segona gran funció era, literalment, certificar que a les 8 del vespre de la nit electoral desconnectàvem Canàries de l'emissió televisiva general perquè no veiessin l'enquesta electoral, atès que van una hora per darrere i a l'arxipèlag encara votaven. Sembla absurd però era així. Però a en aquelles eleccions, malgrat que el meu nomenament havia aparegut al BOE com a personal a disposició de la Junta Electoral Central i per tant era un dels casos on no hi havia capacitat d'interpretació ni discussió possible, la junta de Girona no va acceptar dos escrits ?consecutius d'excusa i amb males maneres, per telèfon, al·legaren raons «testiculars» per justificar-ho. Ho vaig haver d'arreglar a la madrilenya, és a dir, sota corda. Això no té res a veure amb el que esta patint molta gent, però almenys espero que els hagi servit de distracció una estona.