Al'estiu ens preparem per escurar les nits fins a l'última gota, allargassar les sobretaules més enllà dels pronòstics, mandrejar sota un arbre espès, llegir seguit sense aturades... El sol, l'aigua de mars, rieres i piscines, són l'imaginari que ens ha sostingut tot l'any, quan entomàvem les pitjors tramuntanes i la neu ens complicava la vida. I ara ja som a ple estiu, gaudint d'uns dies on l'únic que sembla tenir sentit és un hedonisme provincià.
Però les terres es ressequen, cruixents com un torró d'arròs inflat. Quan s'alcen les flames en un bosc ja no hauria de quedar res a dir. Només córrer a fer el que calgui fer. El foc és una espurna innocent que acaba en tragèdia. Com a tragèdia és inabastable. Crema móns, vides, pobles que es llevaran uns dies després fumejant de dolor. El foc separa la vida en un abans i un després. Res ja no serà igual. Ens destarota, ens atueix, fins i tot quan el veiem a través d'una pantalla de televisor. El foc és un d'aquells horrors atàvics que hem après a témer, encara que no protagonitzi rondalles infantils, perquè quan el sabem controlat ja intuïm el desastre que porta dins. De petita vaig viure els incendis de Llançà. Dempeus arran de mar veiem les flames corrent per les muntanyes, engolint arbres. El cel opressiu, espès, i les volves de cendres que ens omplien les mans. Era l'olor que li atribuiríem a l'infern. Atemorida, agafada a la mà del pare que encara era el meu heroi, vaig entendre de seguida que aquells homes amb casc que corrien tibant mànegues i s'endinsaven a l'infern estaven molt per sobre de nosaltres. Eren éssers tocats per un amor al proïsme que encara ara em nega els ulls i m'oprimeix el cor. Tenim un deute amb ells que mai no podrem saldar.
