Al nord-oest de Perpinyà hi ha una regió molt seca -fins i tot per a un espanyol-, i molt bonica. No passi d'aquí qui no sàpiga geografia. Vam entrar per Fitou, un poble dotat de cellers i una mica més gran de l'usual en aquells paratges, pobles que són un apinyament de cases tallat per algun barranc. La terra és fosca i solta; la roca, descomposta, ha desembocat en pedregar i el pedregar, en gravera. Sobre les llomes, matolls esclarissats, sabines i ginebres molt plantats: un seguici sever i una mica sicilià. Al fons de les valls, la major llum, allà que n'hi ha tanta, en forma de ceps maragda, com ocells amb la panxa plena de raïm groc. Els pàmpols ja tremolen desencaixats per les asprors de la tardor i aviat vestiran com cardenals primats en el seu llit mortuori. Aquesta va ser terra maleïda per ordre del Vaticà: l'últim confí càtar i no lluny d'aquí, la bèstia de l'arquebisbe Arnaut d'Amalric va dir "mateu-los a tots que Déu ja reconeixerà els seus". Encara ara en aquesta comarca i en les veïnes desapareixen set de cada deu de les vinyes que a tot França s'arrenquen. Hi ha poca gent i al bar apareixen junts avi i nét, sense dones. Dos segles de llibertats han conformat a França d'una forma que és molt difícil d'imaginar: que cinquantenaris amb samarretes d'adolescent portades sense intentar aparentar res, antics hippies amb el barret pagès d'ala ampla calat fins a les celles venent formatges recentmet parits per les cabretes i l'enginy humà. Pugem a Queribús i Perapertusa, últims bastions de les corts provençals que van inventar Europa. Són castells com drakkars víkings navegant en la fúria de la tramuntana, avars de cel, amb divisa d'arc iris i una escenografia de núvols com carguers amb els cellers plens de pluja. Com les dones de les races maleïdes -gitanos, jueus o armenis- aquesta terra és d'una bellesa esgarrifosa, consagrada a afirmar la definitiva supremacia de la vida.
