Hi ha dues menes d'home: el discret, que fa penitència quan s'escau de fer penitència, i el masclot titacurt que prolonga amb el dit la longitud metafòrica del seu membre reproductor. O no. Què volia representar l'expresident del govern amb el dit del mig assenyalant cap al cel, tot enxerinat? Era una ofensa o era una defensa?
Quin trist paper el de l'Aznar amb el penis a la mà! El missatge: que us bombin! Quanta rancúnia. Quan l'home del bigoti arranat respon als quatre eixelebrats que gosen increpar-lo amb un missatge a l'altura del mateix insult és que és un home que ni dorm ni menja ni passeja tranquil. Que es traeix quan dissimula. No en té prou, amb les conferències a deu mil la peça? Se sent tocat per Déu? Posem-hi déu en minúscula, un déu esbiaixat. El déu del parenostre apòcrif, l'avemaria de la raó adaptada. L'Aznar es creu un sant i sap que és un cisma, una estàtua de sal a Celtibèria xou.
I els hereus del petit homo erectus callen. Els molesta, els enerva, els causa feredat cada cop que el menut de les Açores apareix de nou a l'escena. S'escapen del vodevil, miren cap a l'altre cantó. És el peatge dels resultats antics. Si els socialistes tenen l'estigma dels deu milions de vots del Felipe, els populars se la toquen somiant amb la majoria absoluta del senyor castellà. Llàstima del trist final. "Atado y bien atado" es devia dir, i tot va acabar com el ?rosari de Pandora. Un calaix de mal pair.
El senyor de la veu nasal viu de les rendes d'una nit d'estiu i condemna a l'hivern etern els correligionaris que aspiren a trempar sense violar ningú. Quin llast, quin jou, haver d'arrossegar un dit tan llarg! Potser que se'l tallin.
