En l'horitzó s'estén una plana puntejada per dues dotzenes de campanars punxeguts i presidida pel cim arrodonit i gras del Montgrí, per la cridòria d'uns nens que juguen a pilota al pati de la rectoria i la piuladissa d'uns ocells invisibles que flota constantment en l'aire del matí.
La vetusta església sembla voler donar l'esquena al paisatge etern del Baix Empordà i la seva façana aspra contempla fixament una filera de presseguers florits i un llimoner arrapat a una paret. Sota els peus del temple, una casa exhibeix un rellotge amb una inscripció on s'adverteix als desinformats que l'estri funciona exclusivament amb energia solar.
Un parell de gossos cridaners, que es creuen hereus directes dels antics guardians de l'avern, borden d'ofici a tothom que passa camí del cementiri i vigilen, de passada, les portes d'una granja. Uns núvols indecisos, que han quedat atrapats momentàniament entre el mar i les Gavarres, deixen anar quatre gotes mal comptades sobre els foscos xiprers i les platejades oliveres, esquitxen els teulats vermells de les cases i els ocres murs del castell; remullen una mica les banderes que onegen sobre el balcó de l'ajuntament i regalimen entre els replecs de pedra treballada de la creu que recorda la tràgica mort del rei Joan I de Catalunya, el 19 de maig de 1396, mentre caçava -o fugia dels seus creditors- entre roures i pins, en els boscos recòndits de la comtal vila de Foixà.
El Ter, no gaire lluny d'aquí, es recargola en meandres suaus, adoptant el color terrós dels camps llaurats i deixant per sempre llavors de vida.
