Resulta curiós el mapa resultant de les fusions de Caixes d'Estalvis que està tenint lloc a Espanya sota orientacions, pressions i mandats més o menys explícits del Banc de Espanya i un "pacte" escassament llegible entre els dos grans partits. No obstant això, els resultats del procés de fusions que estem presenciant a tot Espanya estan posant en relleu, una vegada més, improvisacions, a més d'algunes de les nostres debilitats i mancances de la política econòmica més general.
La Lorca, l'arrel del problema: la inviabilitat d'un model territorial
L'arrel dels problemes que afecten aquestes entitats financeres neix amb la Lorca (Llei d'Òrgans Rectors de Caixes Estalvis, 1985) que va portar amb sí mateix el control polític de les mateixes a través dels Ajuntaments i Comunitats Autònomes on les Caixes operaven territorialment. En bastants casos el poder executiu de les Caixes i les directrius del Banc de Espanya han vingut minvant els efectes d'una influència excessiva dels poders polítics que fluïen des dels òrgans de govern de les Caixes. Això no ha evitat certs almesquers coneguts per tots. No obstant això, no entraré en aquest espinós tema.
En un pla teòric, el model que es derivava de la Lorca era eminentment territorial. Si hipotèticament aquestes directrius haguessin pres forma, les Caixes, en contraposició als Bancs, haurien d'haver-se especialitzat regionalment via crèdit i altres productes financers disenyats a mida de la base econòmica d'un determinat àmbit geogràfic. Això no ha estat així. Però, fins i tot d'haver-se seguit aquest model, en el marc financer global predominant a tot el món, les Caixes serien més febles enfront d'altres entitats financeres que en els últims anys han seguit una clara estratègia d'internacionalització i que han recuperat competitivitat i marge de negoci en altres països o regions.
Aquest model híbrid, sense clara orientació estratègica, ha desembocat en una lluita fratricida entre les Caixes pel mercat nacional i fins i tot regional dins d'una mateixa Comunitat Autònoma. Per això actualment les fusions més coherents i desitjables es facin seguint paràmetres molt aliens als d'un reagrupament territorial.
Segons la meva opinió la Lorca va haver de ser modificada àmpliament fa anys. Especialment quan, a banda de percebre's amb claredat les seves limitacions, es van identificar els primers símptomes de voracitat política injustificada i una àmplia casuística d'ingerències poc recomanables. El model de la Lorca no portava enlloc. És l'arrel del problema. Els dos grans partits han estat còmplices durant els últims 25 anys en la consideració de les Caixes com una extensió del poder polític. En tot cas, he de dir que el balanç és negatiu. Fins i tot sent conscients de l'entitat de l'actual crisi, s'ha de reconèixer que la mateixa ha posat de relleu la solidesa del sistema financer espanyol en el seu conjunt.
La ineficiència del control polític
No obstant això, sorprenentment el que més crida l'atenció del procés actual de fusions és que, el control polític derivat de la pròpia Lorca és paper mullat quan, obstinat amb la regionalització financera, no ha aconseguit portar-la a la pràctica. La debilitat política ha estat molt significativa a l'hora de reestructurar les Caixes territorialment seguint les pretensions polítiques més esteses.
En una gran part de les Comunitats Autònomes les Caixes s'han declarat "en rebel·lia" davant la perspectiva d'atendre als requeriments polítics de creació d'una única entitat regional. En alguns casos justificadament, perquè se sumaven riscos, duplicitats i sense un avanç significatiu en la solvència i estabilitat.
Però en altres casos les raons són difícils d'identificar. I no cal descartar que les pròpies Caixes, han escapat dels controladors polítics, sense capacitat en molts casos de comprendre la complexitat de la gestió financera moderna. I, per bé o per mal, ha estat el poder executiu el que ha acabat comandant les inerències i impulsos. Les decisions al voltant a les fusions fredes no estan sent exemptes d'irracionalitat i criteris subjectius.
En resum, un mapa que potser portarà de bo un increment de la solvència, però que queda clarament transfigurat, sense cap lògica o criteri aparent que faci reconeixible un model territorial coherent. Això acabarà fent més obsoleta que mai la Lorca i urgent la seva necessària revisió. Em caben dubtes de si realment estem aprofitant aquesta oportunitat per disenyar el model financer que necessita el nostre país...
