Acaba de sortir en premsa la possible absorció de Caixa Girona per part de La Caixa. Entrava dintre del que era probable que l'Alta Direcció de l'entitat, que ja havia demostrat la seva incompetència en el llarg camí equivocat cap a una absorció per Unnim, no es cregués les seves pròpies paraules que per dedicar-se a la seva província, la dimensió de Caixa de Girona ja era l'adequada. Avui l'Alta Direcció proposa un altre despropòsit, que és el ser absorbits per La Caixa.
L'anunci s'ha fet amb molt poc marge per reaccionar, ja que no volen que passi com en el cas d'Unnim, en el qual la societat civil va exercir les seves responsabilitats i va pressionar el Consell perquè retirés la proposta, en anar en contra dels interessos de la nostra caixa. Veiem per què aquesta nova iniciativa és dolenta per a Caixa Girona:
1. Caixa de Girona és una entitat sanejada
Com he escrit en articles anteriors, és la caixa catalana en la qual els impositors tenen més protegits els seus dipòsits. A més, és també l'entitat catalana amb risc contingent més baix. La Caixa no resta com en el cas d'Unnim, però no suma res de nou. Quant a costos operatius, els de Girona són més baixos en relació al volum que els de La Caixa. L'únic criteri en el qual La Caixa és superior és en la seva eficàcia comercial. En tres de quatre criteris Caixa Girona està millor. A més, Caixa Girona pot millorar significativament la seva eficàcia comercial, i també els costos, tancant oficines a les zones on l'entitat s'ha expansionat en els darrers anys, i millorar significativament per ella sola la seva posició competitiva. En resum, des d'un punt de vista bancari no fa falta la desaparició de la nostra entitat.
2. Els col·lectius rellevants hi perden
Caixa Girona es deu als seus col·lectius rellevants: clients, treballadors, Diputació i altres entitats locals. Els impositors no hi guanyen, ja que Caixa Girona és més sòlida que La Caixa, i els volen imposar treballar amb una entitat que no han triat. Els treballadors tampoc, perquè s'exposen al risc de perdre molts llocs a causa de les duplicitats en la xarxa i en els serveis centrals. Finalment, l'entitat fundadora i les entitats locals perdran el protagonisme que tenien i la interlocució amb una entitat que tenia com a principal objectiu contribuir al desenvolupament de les seves zones, ja que La Caixa s'enfoca a tot Espanya, i Girona n'és una part molt petita.
En segon lloc vull fer unes reflexions sobre el que està passant i la situació del sector de les caixes:
1. Es cert que el sector esta tocat, però el Banc d'Espanya vol fer pagar justos per pecadors per dissimular la seva mala gestió.
Les caixes espanyoles estant pagant la politització que han sofert des de fa anys i que s'ha traduït en una gestió molt deficient per part de les entitats. Davant d'això el Banc d'Espanya s'ha fixat com a objectiu reduir el nombre d'entitats, tant si van bé com si no. Tindran menys caixes per supervisar i per preocupar-se, però és molt injust per les entitats ben gestionades. El Banc d'Espanya ha demostrat una gran incompetència en no haver sabut evitar el problema. No han sabut prevenir els efectes d'una crisi immobiliària que es veia a venir, i ara reacciona exageradament perquè no l'acusin de no fer res, cosa que també és molt dolenta.
2. La Generalitat només busca que tot quedi a casa, no els interessos de Caixa de Girona
La Generalitat també és responsable, amb el Banc d'Espanya, de no haver tutelat bé les entitats amb problemes. No han fet res quan havien de fer alguna cosa, que era forçar canvis en la gestió de moltes caixes i reduir la concentració en el sector immobiliari. Varen voler que Caixa Girona tapés els problemes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, igual que Tarragona va tapar alguns dels forats que té Caixa Catalunya. Això es el paradigma de la incompetència i de la mala gestió. Ara davant l'amenaça del Banc d'Espanya amb una intervenció de Caixa Girona si no es mou, han decidit sacrificar-la i entregar-la al seu principal competidor, La Caixa. Es el súmmum del mal govern!
3. L'amenaça del Banc d'Espanya és certa però poc creïble
Que el Banc d'Espanya pogués intervenir Caixa Girona si no es fusiona entra dintre de les possibilitats però és molt poc probable. Mireu, a Espanya hi ha unes caixes que estan molt tocades, i que podríem dir que no són viables: Castilla La Mancha (ja intervinguda), Mediterráneo, Catalunya, Manresa, Terrassa, España, Penedès, Cajasur (ja intervinguda), Sabadell, Sa Nostra, Cantàbria, Laietana, Manlleu, Guadalajara i Insular Canarias. També estan molt delicades Madrid, General de Canarias i La Rioja. Creure que davant d'aquest panorama Caixa Girona podia ser intervinguda sembla molt poc probable, ja que està sanejada i és petita. La intervenció desprestigiaria innecessariament i molt el Banc d'Espanya i podria portar-li problemes judicials seriosos per l'arbitrarietat de la intervenció. Només busquen la por dels òrgans de govern de la nostra caixa.
4. Probablement les caixes desapareixeran
Malauradament, tant els politics com els especuladors es deixen portar per les modes. Les caixes tenen dos problemes: la gestió, molt deficient en els últims anys per la intervenció dels polítics, i la capitalització, ja que tenen més difícil que els bancs accedir a nous recursos per millorar la solvència. Els nostres polítics, poc competents i influenciats per l'entorn econòmic anglosaxó, primer volen reduir de les més de quaranta actuals a unes deu màxim. Com que això no resoldrà els problemes de capitalització, perquè cap fusió aporta nous recursos propis, les voldran convertir en bancs, com ja ha recomanat l'FMI. Quin altre absurd! L'FMI ens ha donat la seva recomanació estàndard: privatitzar, és a dir, convertir-les en bancs. Si l'única manera de tenir una bona gestió i una bona capitalització fos essent un banc, per què Lehmann Brothers va fer fallida, i també tants d'altres? Per què Banesto i altres bancs anys abans havien tingut problemes irresolubles? Els bancs en molt llocs han fet una gestió suïcida: han arriscat els diners dels seus impositors en operacions altament especulatives sota la disfressa de sofisticació financera, quan en el fons era com jugar al casino amb els diners dels qui els hi havien confiat, ja que és un joc en què el que uns ho guanyen, els altres ho perden. Si avui bancs importants estan vius és pels diners que els han injectat molts estats, que en canvi no s'han atrevit a intervenir-los. La bona gestió ?s'acon?segueix amb unes lleis adequades que limitin la influència dels partits a les caixes i per l'exigència de gestors independents amb una carrera professional contrastada. La capitalització es pot aconseguir per mitjà del deute subordinat, retenint més beneficis, quotes participatives o altres instruments a desenvolupar. La mala situació de les caixes es deu a un creixement irracional, a una expansió desmesurada, a una concentració dels riscos en un sector i a una gestió temerària. S'han oblidat del vell principi que deia que la prudència ha de ser la característica principal de qualsevol entitat financera. Finalment, com que els partits ja no podran ficar mà a les caixes com fins ara, els dos partits estatals dominants s'han posat d'acord per carregar-se el model actual. Si no és per a ells, que no sigui per ningú!
5. Les lleis serveixen per molt poca cosa, ja que s'interpreten com dóna la gana
En el cas concret de La Caixa i Caixa Girona resulta que hi ha una normativa en l'àmbit europeu i també als Estats Units que impedeix les fusions que permeten aconseguir posicions dominants en el mercat. Els Governs ho solen utilitzar quan no volen que algú de fora es quedi amb l'empresa local o nacional. En el nostre cas, l'absorció de Caixa Girona per La Caixa donarà lloc a una entitat que a la província de Girona tindrà una quota de mercat superior al 70%! Això és impensable en la majoria de sectors si s'aconsegueix eliminant un competidor. La Generalitat no dirà res, perquè tot queda a casa, i vol precisament que les caixes que quedin millorin els marges a costa del consumidor, per la poca competència. Al Banc d'Espanya tant li és, sempre que quedi una caixa menys. L'únic perjudicat és el consumidor, que haurà de tractar amb una entitat amb una posició absolutament dominant. Si tant volen protegir el consumidor, per què no ho impedeixen els poders públics com han fet en altres casos rebutjant operacions on l'empresa del sector afectat tenia quotes de mercat inferiors al 70%?
6. Els gestors de les caixes, en estar majorment lligats als partits polítics, prenen decisions contraries al bé de les entitats a les que representen
Curiosament, s'ha presentat la negativa del Consell de Cajasur a fusionar-se amb Unicaja com una gran irresponsabilitat. El Govern andalús s'ha enfadat molt, ja que volia que tot es quedés a la seva comunitat, encara que no fos bo per als col·lectius que representa Cajasur. Per mi, el seu Consell ha estat l'únic que s'ha comportat amb al màxim de responsabilitat cap als col·lectius representats, els clients i els treballadors i la seva entitat fundadora ha decidit sacrificar-se pel bé d'aquests. La fusió amb Unicaja era de fet una absorció, en la qual es volia que quasi tot el sacrifici el fessin els treballadors de Cajasur. La intervenció del Banc d'Espanya és molt millor que la fusió amb Unicaja pels impositors, ja que els seus dipòsits estan totalment garantits; per als clients, perquè el crèdit seguirà fluint amb els fons aportats, i per als treballadors, ja que de moment no perdran gaires llocs de treball, i si se l'acaba quedant una entitat poc present a la zona, quasi no els afectarà. L'únic sacrifici l'han fet els fundadors, l'Església en aquest cas, a la qual cal felicitar per la seva decisió. Quan hi ha mala gestió és sempre la propietat la que ha de pagar-ho, perquè és ella la que nomena als gestors. En el cas de Caixa Girona, la seva Alta Direcció ha demostrat tenir poc criteri propi, moure's al vent que bufa per la Generalitat o el Banc d'Espanya, i no plantant cara a les intromissió inacceptables dels poders públics. Ja he dit que en el fons la diferència entre les bones entitats i les dolentes són els equips de gestió, no els balanços ni les comptes de resultats.
Malauradament, es dóna una confluència de factors: una Alta Direcció de Caixa Girona poc professional, incapaç de plantar cara als poders públics i defensar la viabilitat de l'entitat per ella sola en el seu territori; una Generalitat amb pànic que no sap què fer per no perdre atribucions; un Banc d'Espanya només preocupat per reduir com sigui el nombre de caixes abans de transformar-les en bancs; uns partits politics atemorits pel que diuen a fora i sense possibilitats de posar-hi mà; i finalment una societat civil anestesiada que és massa servil amb el poder, que no sap plantar-li cara. Tindrem el que ens mereixem si no actuem.
Què caldria fer? Molt senzill: dir NO a l'absorció, dir que Caixa Girona per aconseguir els seus objectius limitats a la província vol ser independent, que és viable ella sola, i ?aguantar la pressió. Ja he explicat que el Banc d'Espanya no s'atreviria a intervenir-la. Però si ho fes, els impositors tindríem millor ?guardats els dipòsits, els clients tindrien accés fluid al crèdit, i per als treballadors no passaria res, fins que no es trobés comprador. Probablement si el comprador no tingués presencia a la zona, es conservarien quasi tots els llocs. Com a conclusió diria que si l'Alta Direcció de Caixa Girona tingués la dignitat professional, honestedat i convicció que s'ha de tenir, mai hauria proposat una nova fusió, i que si el Consell de veritat defensés els interessos dels col·lectius rellevants per Caixa Girona rebutjarien sense cap dubte l'absorció ?proposada.
