L'espècie humana ha superat l'estadi d'homo sapiens per passar a ser homo symbolicus, perquè cada cop més pensem i actuem segons les paraules, les imatges i els signes en els quals estem immersos. Ens movem pel significat que associem a una bandera tot i que no tothom percep el mateix. Aquest és el problema. Per comprovar-ho, només cal que repassem per sobre els esdeveniments del cap de setmana passat.

Dissabte es va commemorar una segona diada nacional de reafirmació identitària i sobiranista a través de la manifestació celebrada a Barcelona, en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. I en aquesta es va visualitzar la importància dels símbols, que en definitiva són uns intangibles, però que tenen un gran poder d'unió i de desunió. D'entrada va costar molt que totes les forces polítiques catalanes es posessin d'acord en la pancarta que havia de presidir la capçalera de la manifestació però no varen faltar senyeres de totes les mides, algunes que envoltaven els cossos dels participants, penjades per les balconades, insígnies, barrets d'infants, per no parlar de les pancartes i llençols que duien altres.

I arribem al diumenge. La bogeria més desenfrenada i catàrtica es va apoderar de milions de persones arreu de l'Estat espanyol per celebrar el triomf de la selecció de futbol al Mundial de Sud-àfrica, mogudes per un altre símbol: la bandera espanyola. En 24 hores vaàrem assistir a l'exhibició profusa de banderes espanyoles de totes les mides a tota la geografia espanyola. I al mig de l'alegria dels jugadors encara sobre la gespa, portant banderes espanyoles per tot arreu, vam veure com dos d'ells, Pujol i Xavi, treien tímidament una senyera. I la mostraven per uns instants.