Nascut a l'Havana l'any 1973, viu

Amb el grup "Artistes de Girona" format per pintors, escultors o videoartistes, exposa des de dissabte vinent a la sala "Societat l'Amistat de Cadaqués".

Cuba li va quedar petita?

Vaig arribar de turista i al final em vaig nacionalitzar. Sóc nét de bascos i asturians.

No sent nostàlgia?

Noi, mira. És com tot. Quan passen deu anys el sentiment de nacionalitat el vas canviant. Amb els amics passa igual. Diumenge, per la final del Mundial de futbol estava que em menjava les ungles!

Anava amb el país de Van Gogh?

Jo no volia que guanyés Holanda! Mira, una anècdota. Li vaig dir a la meva filla petita que Espanya havia guanyat.

Li va importar a ella?

Em va dir: Sí, ho sé, però no ha guanyat el Barça! Perquè vegis com canvien els punts de vista de les nacionalitats.

Aquesta entrevista coincideix amb l'arribada avui a Espanya d'onze presos polítics cubans alliberats ...

Empresonar algú perquè pensa diferent és impensable! Però ja tocava que els alliberessin, i a tots els que quedin.

Vostè va arribar als 27 anys...

A Cuba tenia un cert nom, un currículum, havia fet moltes coses, però en arribar aquí vaig començar de zero.

I el primer lloc on va picar la porta...

Vaig anar al taller d'un pintor, amb cert renom i em va dir que necessitava un ajudant per temes d'escultura, però que abans m'havia de fer un examen!

I com li va anar?

Li vaig dir: Perdona? M'hi vaig negar!

Vostè ja havia fet moltes obres...

Jo no en dic obres, en dic treballs. El dia que un artista digui que ha fet la seva obra mestra, que deixi els pinzells i es dediqui a una altra cosa.

En la pintura existeix la sort?

I tant! La sort que una galeria t'ubiqui a un lloc o altre... És com en el futbol, hi ha molt planter que es perd.

Es deuen necessitar contactes...

I diners. Noi, dona'm 10.000 euros i t'organitzo quatre bones exposicions a Nova York, si tens una pintura mitjanament acceptable.

Un cop assentat, li ha fet por prendre decisions a la vida?

El pitjor que et pot passar és que arribis als 90 anys, i al llit de mort et preguntis: si hagués fet tal cosa, no hauria estat més feliç? Sigues tu mateix i si surt malament, a començar de nou.

Però aquí ben aviat hem d'escollir una carrera i un futur a seguir...

És criminal preguntar a un nen de 17 o 18 anys quina carrera vol fer. Jo em volia menjar el món amb la música! I no va anar bé. Vaig rectificar i mira'm ara. Sóc pintor i tinc una guitarra.

Però els pares sempre opinen...

Tu has de provar i provar. Un amic volia estudiar filologia i el seus pares deien que no, que m'assegurés el futur. Ara és metge, odia la medicina i segur que ens hem perdut un bon filòleg! El món és molt competitiu, i sempre ens podem equivocar. Però prova-ho!

El millor està per arribar?

O no. Conec molts pintors que han mort i s'han quedat igual. És un clixé.

I que els grans genis estan bojos...

Exacte. Al final, tot és màrqueting.