Ves per on, tornarem a Perpinyà. Ara, de nou, per a la gent d'aquesta banda de l'Albera, la capital del Rosselló tornarà a estar una mica més a la vora que Barcelona, com molts anys del segle passat. El tren de gran velocitat ens connectarà abans amb la Catalunya del nord que amb l'Espanya radial i centralista. Té la seva gràcia: Madrid encara n'ha d'aprendre de París. Mentrestant, per defecte i per omissió, aquí mirem cap a Europa.
Tornarem a Perpinyà i tindrem ocasió d'enyorar aquells dies que la família sencera pelegrinava a ?l'Auchan per comprar uns bocinets de formatge i quatre ampolles de vi. N'hi haurà que faran una concessió a la nostàlgia. Temps era temps, creiem que a França tot era millor, i potser ho era. Traspassada la frontera, la censura no existia. Els intel·lectuals anaven a les llibreries. La senyera onejava al Castillet. Les noies anaven molt pintades i ensenyaven més les cuixes. Al cinema projectaven l'últim tango de Marlon Brando i s'organitzaven romeries d'autocars per anar a les sales d'art i assaig... a veure pel·lis verres. A la França sud d'aleshores tot era democràcia i fraternitat, i encara que els estimats gavatxos ens miressin com els pobrets espanyols, ben bé que s'aprofitaven del canvi de pessetes per francs. Avui, els de la banda sud dels Límits presumim de ser els més rics de l'Estat que s'obre dessota els Pirineus, i aquells europeus del Voló en amunt, cada cap de setmana baixen a fotre's un tiberi als grans bufets de la Jonquera.
Tornarem a Perpinyà, ves per on, i potser descobrirem que ells tampoc són els mateixos. Uns i altres algun dia haurem de decidir si només som veïns, germans o cosins.
