Un avi du dins d'un carretó el seu nét. Van cap a l'hort. A dins del carretó, el tràmec, el podall, eines per feinejar. Avancen, se sent el run run de la roda a la terra, donen sentit a les hores lànguides de la tardor. El nét pregunta, l'avi respon. Un altre avi engresca la néta a provar de dominar una bicicleta nova de trinca. Només té dues rodes i la néta cau. És una tarda tova d'un estiu encara jove. Un camí entre la via del tren i els jardins esplèndids d'unes quantes cases d'aquelles que mai no seran nostres. "Mira endavant, no miris la roda. Sobretot mira endavant, que jo t'aguanto pel seient". I la néta pedala segura i quan la veu de l'avi s'aprima s'adona que ja no l'aguanta, que ja sap pedalar i cau terra. L'avi li ha mostrat els principis bàsics de l'equilibri.
El nét pregunta a l'avi si el sol s'apagarà. L'avi, en Joan Galí de Celrà, que va escriure una carta preciosa a aquest diari, li diu que sí, però que serà d'aquí a molt de temps. L'avi ha de respondre un primer neguit d'incertesa. No ho té fàcil. Hi ha coses que, encara que siguin veritat, tenen edat. Que el sol s'apagarà és una imatge colpidora, inassumible per un nen de quatre anys. Encara que aquesta teoria científica sigui certa. També és cert que quan la teoria s'acompleixi ja farà molts d'anys que ens haurem apagat tots nosaltres, i encara els fills i els néts i els renéts que puguem suposar que tindrem. Com que la notícia és colpidora i el nét és llest i petit, no en té prou. "Però avi, quan hagi passat (que el sol s'apagui) podrem tornar a casa nostra?" En Joan no va saber contestar. Segur que pel nét tornar a casa amb l'avi dalt del carretó deu ser una de les coses més importants de la vida. Com ho va ser per a mi que l'avi m'ensenyés a anar amb bicicleta.
