Al fons d'una vall, poblada de roures i pins a la solana i d'avets a l'obaga, s'estén el poble de Planoles ofuscat pel color de la llicorella. Contemplat en el context d'aquest paisatge de muntanya, el campanar de l'església de Sant Vicenç sembla més un element del cel que de la terra.
El só gairebé romànic d'una campana, retruny per un instant sobre els teulats de pissarra dels xalets dels forasters i rebota contra els cables de la catenària i les vies del tren de Puigcerdà.
Pujant per un carrer esgraonat, que s'enfila muntanya amunt, sento els sorolls quotidians de les cases i la melodia d'una sardana que sorgeix enllaunada d'un programa de ràdio dominical. Al fons, uns núvols blancs passen de puntetes sobre les crestes enfarinades de la Serra Estremera i la Coma Ermada. Un nen juga assegut en un gronxador, penjat amb cordes a la branca d'un arbre i un petit espantaocells exerceix el seu pausat ofici en el minúscul hort de l'escola.
Al forn de pa, a mig matí ja gairebé han exhaurit les existències, però encara puc comprar una dotzena de petits brunyols de quaresma ensucrats. A l'aparador d'un colmado, que sembla sorgit de la nit dels temps, entre llonganisses i pernils, s'exhibeix la figura dissecada i una mica monstruosa d'un cabrit amb dos caps.
La gent parla amb veu baixa i miren de reüll cap al cel: "sembla que avui s'espatllarà el dia...". Jo també miro cap amunt i torno a baixar pel carrer empedrat; de la casa on sonava la ràdio ara en sorgeix el so aspre d'una cançó moderna i la campana ha tornat a cridar als feligresos de la vall.
