Qui té por del Wok? Proliferen com bolets, s'omplen com nius de formigues, despatxen vianda calenta. No ho fan pas malament i t'atenen amb una educació oriental que al personal local els sembla submisa. Res de gastronomia, és clar, però si hom sap triar, l'àpat resulta ben sa.
Els Wok són aquests restaurants tipus bufet on et maregen la carn, el marisc i la verdura a l'instant: l'agafes crua i te la fan al davant, t'endús el plat acabat de fer i, molt important, menges tant com desitges. No són cars. Per això fan por.
Espanten de debò els restaurants de menú diari, de tres primers, tres segons, postres, vi, cambrer i estovalles de paper. Cafè a part, propina a discreció. N'hi ha que han traspassat la ratlla psicològica dels deu eurets i s'han situat en els catorze. S'hi esmercen, ho fan bé i tenen una parròquia d'oficina distingida. Els que pateixen són els que operen en la banda més baixa. Els resulta molt difícil competir, més quan han abandonat aquell ritual dels dijous arròs, els dimecres escudella. De tant en tant, canelons, galtes, llucets, sardina. Repàs de fonda, vaja. Molts restaurants de migdia s'han abonat a l'amanida plastificada i al llom amb patates fregides dia si dia també. Aleshores, han arribat aquests grocs amb les racions de tastets i els han fotut la clientela.
Algun empresari enrabiat els ha declarat la guerra sense saber que allò que li cal és renovar l'arsenal. La lliure competència commina a inventar, renovar. O, simplement, retornar i mantenir els menús casolans. Pel mateix preu que un tiberi a can Wok avui costa trobar macarrons ben fets, pèsols ofegats, patata i mongeta tendra, verat amb all i julivert. Vet aquí el problema. No és només economia, també són ganes, imaginació.
