Afirma Dovlatov que hi ha poques coses més sòlides i segures en la vida familiar que la manca recíproca de caràcter, que no hi ha res més pròsper que dos estats ene?mics que són incapaços de defensar-se. Ho afirma amb ironia. Ni tan sols se'n lamenta. La indiferència, un elogi? Millor una constatació. La majoria de la gent és indiferent, com la seva Lena: "No recordo -escriu al llibre La maleta- que la Lena es queixés o discutís. Amb prou feines mai no ha pronunciat un sí segur i sonor, o un no ferm i sever."
Així som la majoria, incapaços d'oposar-nos al que ens molesta o emprenya. Preferim anar fent. I és que encara, fins als 40, ens atrevim a escriure la paraula "vida" en majúscules. Després ja farem si la podem escriure amb discretes i dissimulades lletres minúscules. Tard o d'hora caiem, esgotats d'aquesta carrera salmònica contra les aigües del riu que ens vénen de cara i amb fúria. Ja no canviarem res. Ho sabem i ho constatem a diari. I la millor manera d'estalviar-se disgustos és una indiferència ampla, aclaparadora, infinita. A partir d'aquí mirem que si el cel cau, no ens enxam?pi a sota.
La indiferència es converteix en el ciment que compacta el discutible mur d'una societat eternament adormida. Però no ens enganyem, Dovlatov no n'era, d'indiferent. Ell, un tipus especial, tenia estímuls, objectius, il·lusions i esperances. La Lena, en canvi, només tenia una filla i la seva indiferència. Potser per això, al capdavall, quan ens fem conscients que no canviarem res perquè no hi ha piconadora capaç d'esmicolar el mur de la indiferència, és quan valorem més a qui, a certa edat, conserva la il·lusió: és un heroi, en l'accepció clàssica de la paraula.
