L'estat de les autonomies "no ha servit per al que es va crear, integrar els nacionalistes bascos i catalans, i el cafè per a tothom sí que ha servit per complicar l'Estat i encarir el cost d'altres regions". La frase és d'Esperanza Aguirre, i conté tanta sinceritat que gairebé emociona. La presidenta madrilenya, la Margaret Thatcher castissa, admet que tot el muntatge era artificial i que el seu únic objectiu era encoixinar el reconeixement de les autonomies catalana i basca, les úniques que tenien una veritable voluntat política al darrere. I ara tot aquest muntatge artificial els fa molta nosa. Per això Aguirre, la còlera neoliberal, reclama que les autonomies es buidin de contingut, que la sanitat i l'ensenyament tornin a l'estat central, i que dels serveis socials (dels pobres) se'n facin càrrec els ajuntaments. Cal suposar que amb l'ajuda de les diputacions, que així tornarien a ser indispensables. Sorprèn aquest capteniment en una líder que no ha dubtat a convertir Madrid en un laboratori de les seves idees polítiques, desafiant el govern quan no era del seu color. Però el seu olfacte de depredador polític li diu que cada vegada és més estesa, en l'opinió pública espanyola, la convicció que l'estat de les autonomies és el gran forat per on s'escolen els diners, el gran culpable del dèficit i de les retallades. No és una opinió homogènia: a banda de Catalunya i el País Basc, on l'exigència d'un cafè no ja diferent, sinó propi, més aviat creix, aquests anys han creat fenòmens com el d'Andalusia, on el sentiment regional explica en part que el PSOE hagi evitat la desfeta. En canvi, a la gran àrea central, les Castelles des del Cantàbric fins a Sierra Morena, i Madrid al mig com a node, imant i far de pensament, les tesis d'Aguirre fa temps que es donen per certes, i més aviat retreuen a l'actual govern del PP que no entri a matar en aquesta qüestió. La d'Aguirre és, doncs, una presa de posició que busca recollir, en clau interna, el malestar dels propis votants i militants populars per les suposades febleses del cap de Govern, en la mateixa línia que ja fa temps que segueix Rosa Díez. Des de Catalunya n'hi hauria per dir que ja s'ho faran, i que aquest és el seu problema ja que va ser el seu invent, però no hi ha cap garantia que una operació de recentralització no afectés també la Generalitat; al capdavall, és una comunitat de règim general, a diferència dels bascos i els navarresos. Si quan arribi el desmuntatge no s'ha establert algun tipus d'acord que marqui les diferències, patirem. Qui sap, potser el PP català, que prepara la seva pròpia versió del pacte fiscal, ajudarà a evitar-ho.