La victòria de François Hollande ha trencat tots els paradigmes que sustentaven fins ara la teoria política. Fent memòria, el veiem fa cinc anys donant suport a la seva dona, Ségolène Royal, la candidata socialista que va perdre davant d'un Sarkozy exultant, previ a la crisi i a la Bruni. La mateixa nit de la derrota anunciaven la seva separació. Veiem la imatge d'un pobre home, gris, sense cap atribut singular, amb la mirada d'un oficinista de les pel·lícules de Billy Wilder. I diumenge passat aquell home d'aparença intranscendent es va proclamar president de la República Francesa superant amb un bon grapat de vots Nicolas Sarkozy. Tot i que el ja expresident li ha aplanat el camí perquè lluny del que ell es creu, no pot presumir d'home seductor, el nou president no ha tret profit del seu avantatge ja que el senyor Hollande és l'antinòmia del polític carismàtic: amb uns ulls caiguts, gairebé clucs, i una expressió de tímida humilitat, va aparèixer davant dels seus votants utilitzant el discurs de la conciliació i de la gratitud a la tasca del seu antecessor. Hollande ha trencat motlles perquè no respon al perfil polític al que ens han acostumat: el seu missatge, calmat i serè, fila paraules constructives que miren al futur amb més incentius i menys retallades. Amb pas segur sense defallir pels atacs a la seva personalitat d'aparent feblesa proferits per un vulgar Sarkozy, el nou president ha utilitzat l'estratègia d'esgotar-li la paciència recriminant-li, per exemple, el seu desagraïment cap a la figura de Rodríguez Zapatero.
François Hollande ha guanyat les eleccions, entre d'altres raons, perquè ha sabut explotar la imatge d'home tranquil vers un Sarkozy excessiu i fantasma. Ara toca fer canvis als manuals de comunicació política.
