Geni i figura de Rajoy, fins després de la sepultura. Amb l'actitud del gentilhome del Govern, encara que l'abjecte Financial Times insisteix en titllar-la de kamikaze, Espanya decidirà les condicions del seu rescat, de la mateixa manera que el pacient que ha patit un infart li dicta al cirurgià els passos de la intervenció quirúrgica d'urgència. I per descomptat, li exigeix al metge que no vessi ni una gota de sang en la sanació del seu cor inservible. Més encara, el commina a no efectuar la mínima incisió al cos que alberga l'òrgan danyat. Entre el Càndid de Voltaire i l'Alatriste de Pérez-Reverte, l'Executiu del PP no adverteix que la seva negativa irresponsable a reconèixer el col·lapse empitjora la malaltia de partida, a més d'exterioritzar els comportaments que la van causar.

Per denigrar la premsa groga, se sosté que equival a cridar "Foc!" en un teatre ple. No obstant això, el periodisme econòmic de barbes color salmó anuncia diàriament l'incendi a la sala plena, sense ser titllat de sensacionalista. Al contrari, és possible que es quedi curt. O que arribi tard al lloc, i l'edifici sencer sigui engolit per les flames. De llavis de l'inefable Montoro, el Govern es va sumar a la visió apocalíptica de l'economia, amb missatges combustibles en els quals es denunciava una estranya conjura entre Europa i les comunitats autònomes, per aixafar les sàvies mesures emanades des de La Moncloa. Segons la versió de Rajoy, Espanya no està enfonsant l'euro, sinó que és la víctima dels seus promotors. Entre els quals es troba Espanya, amb la qual cosa s'accedeix al relliscós territori de les malalties autoimmunes.

Malgastant la improvisació en temps real que antany atribuïa a Zapatero, el seu successor i genet apocalíptic va caure del cavall. Des de fa unes quantes setmanes, la situació del malalt ha empitjorat però les seves manifestacions públiques cada vegada són més arrogants. En la versió de l'insidiós Financial Times, oscil·len entre "el fals orgull" i "l'estupidesa econòmica", a falta de més precisió en el diagnòstic. De sobte, el quixotesc Rajoy va decidir que no necessitava auxilis externs, i que des del seu petit taller repararia la situació domèstica i la internacional. Ometia l'evidència que Espanya no té diners per rescatar Bankia, i que tots els impositors estan desemparats malgrat la promesa formal de garantir-los fins a cent mil euros. Pot afermar-se lluny de tota exageració que Espanya ha tornat a sorprendre el món, sense necessitat per una vegada de vestir-se de curt i saltar a la gespa. El bromista Montoro torna a ser el portaveu d'un Govern desafiador. Un dia es burla del deute, amenaçant els creditors amb la incertesa de no recuperar la seva inversió -quan la lleugeresa sobre els diners prestats va acarnissar les crisis-, si no espavilen en els mètodes per alleujar les càrregues espanyoles.

Pocs malalts ingressen a l'UCI sagnant i amb exigències, però Rajoy és un cas especial. Està aplicant l'unamunià "que inventin ells", en la versió actualitzada "que ens rescatin ells". Si saben el que els convé.

Tot l'anterior no alberga ni un indici de política econòmica. Es disputa una partida de pòquer, pesada per a l'espectador -quina és la longitud màxima que pot tenir una muntanya russa abans de generar un badall- i en la qual cada jugador coneix per endavant les cartes del rival. Alemanya sap que Espanya pretén esquivar les xafarderies annexes a un rescat, sota la coartada que només s'auxilia els bancs. Una vegada més, el malalt a l'UCI li assegura al doctor que seguirà fumant i bevent quan li arreglin la víscera, i li recrimina els seus intents per millorar la seva conducta. Rajoy adopta la postura numantina de costum, així sigui davant de Camps o davant de Brussel·les. Oblida que decideix la sort d'altres, i que Europa sap bé que amaga una carta.

El rescat dels bancs equival a la intervenció d'estats, com sap qualsevol persona que els últims cinc anys hagi escoltat l'expressió "massa gran per caure". El propi Rajoy va admetre l'equivalència, quan va excusar els diners aportats a Bankia amb les devastadores repercussions que tindria la seva fallida. El Govern amenaça com Samsó amb enderrocar el muntatge, i compon un estrany kamikaze. Sí, un terrorista suïcida.