Tenim un president del Govern de l'Estat que ja va anunciar fa temps que faria moltíssimes reformes. Com a mínim una cada divendres, va dir, a l'estil d'aquella pel·lícula de García Berlanga, Los jueves, milagro, on els habitants d'un municipi s'ho feien venir bé perquè cada dijous hi hagués un miracle.

De moment, però, les reformes de Rajoy no tenen aire de ser miraculoses. Més aviat al contrari. Les reformes proposades avui no són diferents. D'una banda, van en el sentit d'augmentar impostos al consum, allò que tot economista amb dos dits de front (inclòs, encara que sembli estrany, Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu) sap que no s'ha de fer en un moment en què el consum està sota mínims. De l'altra, en fer retallades (els sous dels funcionaris sempre en són els primers candidats) sense entrar a millorar l'eficiència del sector públic.

Posats a gestionar millor, seria necessari que els nostres polítics comencessin a tenir la capacitat de distingir entre retallades sense sentit i mesures necessàries d'eficiència. Segurament els famosos "homes de negre" (que deia el ministre, en contradicció permanent, Montoro) s'atrevirien a eliminar inversions en trens d'alta velocitat que no tenen passatgers (ni n'esperen), aeroports sense avions, corredors centrals fets per acontentar amics i coneguts, instàncies de govern que ningú (ni els que hi treballen) saben ben bé què fan (a part de gastar pressupost), consells audiovisuals ociosos que serveixen de cementiris d'elefants, equipaments municipals amb capacitat per allotjar la població de tota la província i regulacions i burocràcies perjudicials per als cada cop més escassos emprenedors del país.

Els àmbits on es podria retallar i generar més eficiència són moltíssims. Però les decisions en aquest sentit superen uns polítics espanyols (i catalans i gironins, aquí malauradament no hi ha fets diferencials) que encara sembla que no hagin superat la seva etapa de pràctiques (això sí, remunerades a sou d'oficial de primera).

D'altra banda, els nostres dirigents segueixen mostrant una extraordinària incapacitat per negociar que el Banc Central Europeu intervingui d'una vegada per totes comprant deute públic de l'Estat. Si es produís aquesta compra, els pagaments d'interessos futurs sobre el deute de l'Estat disminuirien considerablement. L'excusa que s'estaria monetaritzant el deute i que es produiria inflació és absolutament ridícula, a la vista del que està passant als Estats Units i al Japó. L'altra excusa, que s'estaria afavorint uns països que han gastat per sobre de les seves possibilitats, oblida que ningú pot gastar més del que ingressa si no hi ha algú altre que li finança la despesa. I Alemanya i els altres països del nord d'Europa han estat finançant aquesta despesa dels països del sud. Qui té més culpa, el deutor amb les butxaques foradades o el creditor poc diligent?

Mentrestant, els soferts administrats seguirem patint retallades i augments d'impostos sense cap perspectiva de millora aparent a l'horitzó, sinó més aviat al contrari. Esperem que els nostres dirigents acabin aviat el seu període de pràctiques.