Els carrers d'Ullastret estan farcits de carreus venerables, sentor de granges, remors de pagès i un vent que escombra lleugerament la bonior de l'estiu.

Josep Pla, geni fundacional de l'esperit d'aquest país, deia d'Ullastret que era un poble "gòtic", el veia rodejat de les terres assaonades pel fang de l'antic estany, que s'alimentava amb les aigües del Daró en èpoques de fortes pluges. Però malgrat aquesta fertilitat agrícola, s'acusava i continua pesant "la fatiga de l'ancianitat", el pes de tants segles de civilització en aquest racó de l'Empordà.

En arribar al poble un camp de gira-sols dóna una pàtina de verd i de groc al paisatge, i l'església de Sant Pere, amb el seu cloquer d'espadanya, es retalla contra un cel blau, de manual. De prop la façana de l'església sembla apedaçada, com en una mena de patchwork de pedres, cosit i descosit feixugament amb el pas dels anys. A l'interior un santcrist, que fa l'efecte d'estar clavat directament contra la pedra, abaixa la vista en senyal de fatiga. A la vora d'una gran llotja, orgull arquitectònic del poble, els forasters prenen refrescs en les taules d'un bar.

Al puig de Sant Andreu hi ha les restes del poblat ibèric i hel·lenístic, que començà a excavar el doctor Miquel Oliva i Prat als anys seixanta del passat segle. Unes imposants muralles, puntejades de torres rodones i quadrades, donen encara la mesura de la gran importància d'aquest indret. Mentrestant, al voltant del recinte l'Empordà sembla dormitar en una migdiada serena i, entre camps de blat acabat de segar, les cigales i els grills estenen el seu ample silenci.