La crisi ha fet vessar el got i les balances fiscals han provocat que surtin independentistes de sota les pedres. Què passaria si demà l'economia tornés a anar sobre rodes? Fa de mal plantejar en un moment en què sembla que la unitat s'ha articulat exclusivament entorn del dèficit fiscal, l'espoli, el maltracte, la manca d'inversions per part de l'Estat... Les raons de pes i de fons, són només raons de butxaca? Les urgències econòmiques han multiplicat el nombre d'individus que aposten pel dret a decidir, l'autodeterminació, la sobirania i la independència. S'acabaria aquest clam unitari si tot d'una es produís el miracle dels peixos i els pans? Quin és el pes específic de l'aspiració nacional a partir del sentiment identitari?
De tant en tant, en tot aquest procés, s'alcen veus que distingeixen els independentistes antics dels de nova fornada. Si als primers els guia l'emoció i les ganes de ser, les ganes d'anar pel món sense necesstitat d'haver de donar explicacions, de justificar, d'especificar que són catalans (i europeus), als recent incorporats a la causa els acuita més la cosa monetària, els peatges, les infraestructures, els impostos... És evident que per reeixir en la transició nacional cal que hi siguem tots. Tanmateix, compte amb la fermesa i la feblesa davant l'ofensiva que ens caurà al damunt. Quan la maquinària de l'Estat (i dels grans empresaris) amb tot el seu argumentari de pors contraataqui de veres, només aquells que estiguin proveïts d'una alta consciència nacional tindran l'escut prou dur per resistir l'escomesa. Proclamar-se independentista perquè els comptes no quadren és legítim, i potser calia arribar a aquest punt. Però una nació no es basteix només amb uns pressupostos -imprescindibles. També és una qüestió d'orgull intransferible, d'amor propi, d'esperit.
