La vella església de Sant Vicenç està en obres. Una bastida la recobreix, com si fos una segona pell i els xiprers se la miren amb un cert posat de desdeny. Entre les pedres originals comencen a sorgir pedaços nous, més clars, i el campanar de cadireta que corona la façana ha canviat lleugerament de silueta. Els carrers sinuosos del nucli antic estan empedrats de fa poc i acaben de donar aquesta sensació d'un poble amb mitjans, d'un ajuntament que, enmig de la crisi, encara té diners per anar fent aquestes coses.
En el cas de Vilamalla no són les granges ni les explotacions agrícoles les que contribueixen més a la prosperitat del municipi, sinó els polígons industrials del Pont del Príncep i el d'Empordà Internacional. Vilamalla viu sobretot d'explotar la seva situació estratègica, en un punt determinant de la línia ferroviària internacional, i de la proximitat a la capital de l'Empordà i a la frontera amb França.
La plana empordanesa s'estén aclaparadorament per tres dels seus quatre cantons, a l'altre hi llueixen discretament els blancs edificis ciutadans de Figueres, just en un punt dolç de llunyania per no ser engolits totalment per la seva trama urbana.
A la plaça nova una font continua donant aigua al poble des de 1627, si hem de fer cas de la pedra que la presideix i, a la vora, una escultura de bronze que representa una noia nua, en equilibri precari, sembla voler alliberar un ocell daurat. La façana de l'edifici consistorial, pintada pulcrament d'un color rosaci, dóna a la plaça i informa de l'hora a través d'un gran rellotge modern.
