No direm noms. Un exalcalde figuerenc s'apunta al corrent polític de l'exconseller d'ensenyament, també exmilitant socialista, i tot d'una rep missatges d'adhesió i coratge per part d'antics companys que encara militen al PSC, que fa quatre dies feien campanya i que, en algun cas, han sortit elegits per defensar el difús full de ruta dels socialistes catalans. Algú podria dir: qüestió d'amistat, coses del joc net. Però resulta que la Nova Esquerra catalana del germà de l'antic president de la Generalitat i exalcalde de Barcelona pretén robar vots i ocupar l'espai del partit de la rosa i el puny, que consideren massa lligat a l'homòleg espanyol.
Una mica més cap a l'esquerra, fa riure la manera com els ecosocialistes oficials fan la gara-gara als nouvinguts de la CUP, se'ls miren de reüll i alhora els maleeixen per una qüestió de patents. La cursa per veure qui duu la samarreta més llampant pot ser divertida. Sociològicament, formen part de la mateixa família política, però la càrrega de recel dels vells vers els nous és descomunal. Si fa no fa, la cursa per evitar la fuita de vots s'assembla a la dels del PP en relació amb Ciutadans: se'ls escapen sufragis per l'extrem, per la dreta, encara que els simpatitzants d'aquesta ciutadania del món tan castellana es presentin com a socialdemòcrates, progressistes o qui sap què. És la cosa espanyola que els estira. I entre la dreta d'allà i el conservadorisme català, Unió. UDC i el seu líder, votat per majoria quan sembla que vagi per lliure i tibant cap a un altre cantó. Com se'n cansen els diputats democratacristians de dir que no, que el seu projecte nacional coincideix amb el de CDC, tot i que... I a ERC? A Esquerra ja n'hi ha que compten els segons que manquen per apunyalar el nou líder, com mana la tradició republicana. Cal dir noms?
