Mel Domínguez ha convertit el seu monòleg contra la catalonofòbia en un viral. Intentant contradir tòpics i prejudicis s'ha vist obligada a iniciar-lo exposant clarament qui és i contra què no està a favor. El tema cou i crema. I amb els temes que couen i cremen sempre sembla més fàcil inhibir-se d'opinar o sumar-se al corrent majoritari. Durant anys semblava que ser català i de classe treballadora era impossible. Com si fossin termes oposats, categories contradictòries. Una opinió destil·lada des d'interessos ideològics concrets. Com qualsevol que viu del sou que guanya i no del manà que cau del cel, jo també tinc la sensació que el sistema qualsevol dia em pot arraconar. La fragilitat és molt gran, molt més que fa dècades. De fet, si haguéssim escoltat més els avis potser ara tindríem solucions a les situacions que vivim. Tot això ho explico per justificar-me, perquè allà on vull anar a petar és un tema que cou i crema.
L'Ada Colau és una dona valenta i lluitadora, dues característiques a valorar perquè no abunden. Amb la PAH han endegat iniciatives que poden reconduir la situació legal que patim, ràpida a afavorir els forts. Però no pot dir que els escarnis no són accions violentes. I tant que ho són! Imaginin-se que demà surten de casa i s'hi troben una multitud escridassant-los. Una violència que troba connivència pública perquè s'empara en la defensa de la pobresa i dels desnonats. També hi estarem d'acord si qualsevol col·lectiu decideix escarnir-ne un altre només perquè li sembla que hi té dret? I això no exclou que hi hagi violències més dures, sobretot les dels poders de l'Estat. Tot plegat contribueix a fer el món pitjor de com ja el teníem.
