Tard o d'hora arriba el moment. La mare (o el pare) s'acosta a l'intrèpid (o intrèpida) adolescent i li diu allò de: "Hem de parlar". No és que el pare (o la mare) en tingui ganes, però té la sensació que ho ha de fer, que hi ha coses que s'han de parlar a distància curta i mirant-se als ulls. Que hi ha coses que no t'expliquen a l'escola i que el progenitor és la persona més adequada, que el tema va amb el càrrec. Són converses de convocatòria solemne i desenvolupament atropellat, on els pares intenten donar quatre pistes per a navegants desorientats.
Progenitor i adolescent s'asseuen a prop. I el pare (o la mare), en el seu paper d'expert, mira d'explicar els insondables viaranys del sexe i (sobretot) de les seves possibles conseqüències. La conversa pot enfocar-se de moltes maneres. Hi ha qui es desfà en explicacions tècniques. La tècnica és més asèptica. "Això va així i has de fixar-te que quedi aixà i vigila que tal i mira que qual". Fins i tot pot semblar que el tema no vagi amb nosaltres, com si els patracols explicatius corresponguessin a un tema que es aliè, com si estiguéssim descrivint com gravar la pel·li del diumenge.
Hi ha explicacions reafirmants: "Vigila, no has de dir que sí si no n'estàs segur, no cal tenir pressa, ja arribarà, no cremis cartutxos abans d'hora..." I n'hi ha de més emocionals. Cadascú, en definitiva, fa el que pot, i el més probable és que, quan acabi la conversa, l'adult tingui la sensació que l'adolescent ja ho sabia tot abans de començar-la. A mi també me'n van fer, de xerrades. No sé si van servir de gaire res, però diria que sí. En qualsevol cas, ara les recordo amb infinita tendresa.
