El clima mediterrani s'ha distingit sempre, i sobretot, per la gent pintoresca que l'habita. Éssers insegurs, que cada dia es miren el cel abans de sortir de casa, esperant poder veure indicis de les incidències climàtiques que hauran de suportar durant les hores que els toqui trescar per les voreres i els camins.

Un cel net i assolellat pot omplir-se de núvols goluts i amenaçadors al cap de pocs minuts i, al revés, després de la darrera gota pot tornar a brillar un sol espaterrant que estavella les pedres, o pot bufar un vent sec i emprenyador que faci volar la roba estesa fins al paral·lel 54.

Durant les primaveres i les tardors és quan els soferts habitants d'aquest clima se les veuen més negres, no hi ha cap predicció vàlida, ni tecnològica ni popular que valgui. Ningú fa cas dels homes del temps i tampoc escolten ja les dites de l'avi. "A mal temps bona cara", diuen, però el pobre mediterrani no sap mai ben bé quina roba posar-se.

Abans, quan els mestres ens preguntaven per les diferències racials entre els grups humans, sempre teníem problemes per identificar els mediterranis, una mena de raça rara, a mig fer, a mig coure. Ni prou blancs com per ser nòrdics, ni prou negres per ser africans. Com volia el creador fer una raça ben feta, sota els raigs intermitents d'un sol tan dubitatiu?

Però, les desgràcies no vénen mai soles i, a més d'haver de suportar els capricis de la natura on els ha tocat viure, també han de menjar d'acord amb una dieta que tothom interpreta a la seva manera, però aquesta és una altra història, i més llarga.