Abunden els literats amants de les metàfores suades i les comparacions previsibles. De tant en tant està bé deixar volar la imaginació i s'agraeix que les dents no siguin sempre perles blanques, ni les nits, goles de llop. Més que res perquè de llops fa dècades que no se'n veuen, i les perles solen ser d'imitació. Diuen que Josep Pla deia que buscava els adjectius mentre es feia una cigarreta. En aquell temps el tabac encara valia el que costava de produir. Ara, al preu que ha arribat pels impostos, dubto que se'n sortís. Acabaria pensant que els adjectius li costaven massa cars. Adjectius, metàfores i comparacions són una bona manera de veure si l'escriptor s'hi esforça o si tot li va bé i tira pel dret. Si tot li va bé, quan li hàgim llegit unes quantes planes ja podrem preveure el final. I llegir sabent el final no és gaire engrescador. Però també n'hi ha que es passen per l'altra banda. Les comparacions no es poden tibar com si fossin xiclets perquè l'efecte que provoquen pot ser el contrari del que es busca. És el que passa quan es compara l'arribada de l'home a la Lluna amb l'assoliment de l'Espanya federal, com feia en Pere Navarro a la ràdio. "La Lluna es va formar fa 4.500 milions d'anys, però no va ser fins que Neil Armstrong la va trepitjar, ?l'any 1969, que els humans no en van ser conscients". D'acord, Navarro no és escriptor, però... s'està comparant amb el més famós dels astronautes? Tampoc no queda clar si la Lluna és Catalunya i Espanya, la Terra. El que sí és clar en aquest binomi és que Catalunya és la NASA. Fem el que fem (i si no ho fem, també) sempre ens toca pagar l'expedició.
