De petit, cada matí sentia el despertador del meu avi, un so metàl·lic i estrident, invariablement acompanyat d'un feble grunyit. Ell era el primer de llevar-se a les sis del matí, una hora que jo he heretat com si fos un bé material. No sé si és per aquesta raó o pel fet d'haver nascut un dia més o menys en aquesta hora, però els meus bioritmes sempre s'han ajustat més a les hores diürnes que a les nocturnes. Quan arriba el vespre el meu cos em demana descans i no hi ha sopar, ni festa amb amics que m'ho perdoni. Em costa mantenir la consciència i les neurones es passegen pel meu cervell en fila índia i badallant.
En canvi, de bon matí ja és una altra cosa. El sol surt o està per sortir i, tal com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. A les ciutats els carrers comencen a prendre forma, la gent camina amb objectius concrets i diversos, el món fa flaire de nou i la vida encara sembla un bon projecte.
A pagès els matins són una altra cosa, perquè de fet allà està tot més apamat, les coses es fan quan toca o quan la naturalesa, vegetal o animal, ho demana. El cicle de la vida no és cap secret per a la gent que treballa la terra i que viuen al ritme de les estacions i de la durada del dia solar. A ciutat intentem entaforar la vida en l'exigu espai de les agendes i no sempre trobem el moment per viure, per viure realment la vida. Probablement per aquesta raó m'agrada llevar-me d'hora, ben d'hora -tal com deia aquell profeta del Barça- gairebé a una hora prohibida i clandestina. Surto de casa, m'alço el coll de la jaqueta i encara puc pensar que seré el protagonista de la meva vida.
