Es probable que no hi hagi un millor llibre per entendre l'època convulsa del segle XVI que el Lazarillo de Tormes. No se sap qui la va escriure però la por a ser cremat a la foguera inquisitiva podria haver estat raó suficient per mantenir-se en l'anonimat. El relat autobiogràfic és un croquis despietat de la societat del moment, dels vicis, les corrupteles i les actituds hipòcrites dels personatges diversos als qual servia, com el cec miserable que malvivia de la caritat, de l'escuder, símbol del fracassat que ha renunciat a lluitar per la dignitat perduda. Però els personatges més cruels que troba en la seva vida itinerant de "fortunes i adversitats" són els que en l'època ostentaven el poder, com capellans, religiosos i altres autoritats del període.
El resultat és el quadre realista d'una època que, salvant les diferències de la llengua amb l'actual castellà evolucionat, es diria que descriu situacions de màxima actualitat. El to pessimista que traspua pel nivell d'immoralitat dels diversos amos fa que quan l'acabes de llegir no puguis fer menys que observar la realitat actual amb els mateixos ulls que el pobre Lazarillo. Trobar les equivalències és un exercici senzill. Els diversos membres del clergat, veritable poder seglar de l'època, són personatges abjectes que sense cap mena d'escrúpols no dubten a abusar de l'inofensiu Lázaro. Els paral·lelismes actuals són molts, tants què se'ns amunteguen al cap. Una altra opció és buscar les semblances actuals al personatge de l'escuder, no perquè sigui difícil sinó perquè som molts els que ens costa d'assolir que l'estat del benestar ja s'ha acabat i ens resistim a acceptar que ja és passat.
