Al despatx, per telèfon, a la màquina de cafè, al carrer, fora dels jutjats, dintre dels jutjats, fora de la sala, dins de la sala abans de començar la vista... Arreu, els professionals del dret de Catalunya fan servir aquell idioma que els és propi. Quan comença el judici, tanmateix, el gir és indefectible: la majoria dels catalanoparlants canvien al castellà. Encara que totes les parts l'entenguin, encara que el tribunal sigui tot d'aquí. És una qüestió mecànica, la normalitat més estesa. Si, a més, es dóna la circumstància, ben habitual, que el jutge és vingut de fora, llavors la inèrcia ja no és inèrcia, sembla mandat. I no ho és, però les dificultats per accedir als serveis de traducció, o pitjor, el convenciment que usar una llengua que no és la seva materna pot incomodar molts jutges, fiscals o secretaris, fa que els advocats tirin pel dret i que l'idioma de treball sigui bàsicament l'espanyol.
Aquesta és la realitat que constata any rere any la Comissió de Llengua del Consell dels Col·legis d'Advocats de Catalunya, reunida divendres a Vic en la IV Jornada sobre l'ús del català a la Justícia. La dada: en tot 2012, només el 12,7 per cent de les resolucions es van fer en català, una xifra inferior a l'any anterior, que sobrepassava el 15. És a dir, si es parla poc, s'escriu menys. La discussió també rau en la pregunta que pren més caire polític: el català, ha de ser un requisit o un mèrit perquè els membres de la judicatura puguin exercir a Catalunya. El ministeri i el CGPJ ho tenen clar: simple merit. El conseller Gordó, també: això no es resoldrà fins que no tinguem Estat propi, va dir a Vic. I per part de l'advocacia ho admeten ells mateixos: hi ha molta manca de voluntat.
