Diu que la P és la lletra que més aguanta de la sigla PSC. La essa de Socialista es va fer minúscula el dia que els va tocar governar. La ce de Catalunya va en camí de ser només un pictograma. Però la pe de Partit es regenera, creix, es multiplica... Partit i ben dividit. Des dels que es despengen amenaçant d'instaurar la federació catalana del PSOE fins a tota la lletania de corrents crítics a tomb de la identitat: Fòrum Cívic, Avancem, Agrupament socialista... El problema és antic, i és inevitable pensar amb el PSC-Reagrupament de Pallach, que sense el líder va fer la fi que va fer.
Avui, els crítics són minoria. Ara com ara, les intencions de vot també. I què en quedarà d'aquesta aventura que Pere Navarro s'entesta a mantenir d'esquena a la majoria social del país? Molt simple: una sigla als llibres d'història. Una marca important, necessària, imprescindible per entendre la resistència, la primera transició, la consciència social, la lluita de classe, el catalanisme sense dogma.
Els equilibris són difícils de mantenir, però la fidelitat hauria de ser un valor per defecte. És aquí, en aquesta hora decisiva, que el Partit dels Socialistes exhibeix la major feblesa, el gran complex enfront del germà gran que diuen que és germà i que en realitat fa de pare. Vet aquí com l'entranyabe partit ha assumit el complex de castració amb una rialla que frega la vergonya aliena. Els adversaris nacionalistes es freguen les mans. Però és una mala notícia, la desaparició voluntària, el suïcidi del PSC. Ara només se n'adonen els que en demanen la baixa. Algun dia se'n penediran fins i tot al Cornellà de Montilla.
