Darrerament s'han tornat a posar de moda els columbaris, dic que han tornat perquè és un invent vell. Els romans van practicar aquest ritus d'enterrament fins que, cap allà el segle II, van començar a enterrar els seus morts més o menys de la mateixa manera que ho fem nosaltres fins a l'actualitat.
Els morts sempre ens han fet una mica de nosa, si vius ja en feien, morts encara en fan més i un no guarda un cadàver a la sala d'estar a menys que tingui el cervell més regirat que el protagonista de Psicosi.
D'aquells petits nínxols romans, que semblaven nius de colom, hem passat a uns columbaris més freds, inspirats en les taquilles de correus o en les caixes de seguretat dels bancs, com si els finats estiguessin esperant una carta que no acaba d'arribar o volguessin continuar guardant en lloc segur -i d'amagat del fisc- els seus béns més preuats per a tota l'eternitat, o, si més no, fins que els descendents es cansin d'anar pagant la quota del columbari.
Jo tinc poques coses clares, sobretot pel que fa a la meva vida, però tinc molt clar el que ha de passar més enllà de la meva data de caducitat. O sigui: no em preocupa ni gens ni mica. Poden enterrar les meves cendres en un columbari o de cara a la Meca, si ho consideren convenient, o poden escampar-les en una granja de pollastres, o de porcs, que les cendres suposo que van bé per absorbir purins. Les meves cendres, cendres seran i res més, i pel que fa al cas, deslliuro els meus descendents de qualsevol càrrega moral sobre la meva memòria. Només faltaria!
