o és cap secret ni és cap desgràcia: cap a la part del Pirineu, d'un temps ençà, assistim a una progressiva "tarragonització" positiva. Subratllo positiva perquè lluny de trobar desencertat menjar calçots i bastir castells penso que és magnífic. Tanmateix, em demano per què aquestes manifestacions meridionals han fet tanta fortuna a les nostres comarques. En celebro la catalanitat, l'esperit col·lectiu: si un castell és el súmmum del treball en equip, no hi deu haver res més trist i absurd que una calçotada en solitari. I benvingut sia tothom: del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, la festa és transferible. Però, què ho fa que ens hàgim lliurat amb aquesta desimboltura a les gràcies del Camp de Tarragona sense idèntica reciprocitat?
No cauré en el parany. N'hi pot haver de temptats de confrontar-hi les sardanes, havaneres, o les mongetes amb botifarra. La disminució efectiva d'aplecs i de balladors seria, en tot cas, motiu d'un altre article, i les seques gaudeixen de molt bona salut. I ara que ho dic, cap allà baix de la botifarra crua en diuen llangonissa, cap problema. També ens diuen que som més tancatsÉ, i això sí que no. Vet aquí, si no la resposta, la clau de volta a la pregunta inicial: Què ho fa...? Doncs, clar i català, que som un sol poble, que aquí presumim de ser cruïlla de camins, que xuclem tot allò que ens fa suar i pair, que som gent oberta. No ha fet hisenda, també, la pizza, el menjar japonès, la batucada o el wok? Doncs deixem-nos d'osques i a tocar la gralla! I si a Reus o a Valls no deleixen més amb la tenora o amb La Garota d'Empordà, ells s'ho perden...
